Sabadell-París

Feia molts mesos que no obria el blog. Moltes nits havia pensat en escriure, però com sempre de nit. La inspiració sempre fa tard. Llevar-se a les sis i escriure no són compatibles. 

Fa dies que penso en parlar de tu, Mireia. Tu a París i jo a Sabadell. I d'això ja fa molt temps. Massa. És cert que ens hem anat veient, hem vingut i tu has tornat. Però no és el mateix. Jo vull poder trucar a la Mireia per anar a fer un cafè entre francès i anglès. O passar els diumenges mirant pelis de nenes tontes i adormir-me al llit del teu germà. O, si podéssim tornar tres (o quatre) anys, ja no ho sé, enrere, i anar a l'Urpi i passar-nos nits estudiant, o fent  tes sense que mai ens faltés de què parlar. I anar a la UAB i tornar en cotxe amb la Iaia. Cridar i ser sinceres. 

Sinceritat. Suposo que és la paraula que defineix la nostra amistat. Mai ningú sabrà perquè som on som ni perquè, avui, podem dir que som amigues. Sembla patètic parlar d’això en un blog que pot llegir tothom. Però ja ho saps tu, que a mi m’és igual el que en puguin dir o pensar. Això que escric és per a tu. I estic deixant de fer feina per això. I no em sap greu. Gens. Sé que tu faries el mateix per mi. Temps és vida i, ara, em ve de gust gastar segons en això i en tu.

Què fort. Em fa gràcia recordar quan ens vam fer amigues. Tu feies disset anys i, suposo que mig per compromís, em vas convidar a la teva festa d’aniversari. Les teves festes són molt fines, i especials. T’encanta fer anys i ser la protagonista. Al menys per un dia. Em va fer molta gràcia que pensessis en mi i no vaig pensar-m’ho en venir. Festa dels anys 70. Vestits de la mama,  coses estranyes al cap i pintades com mones. Si fóssim una parella amb un gos, un peixet i tres nenes ben eixerides, el nostre dia seria aquell.

Hem après moltes coses. Mireia des de que et vaig conèixer cada dia m’has ensenyat a viure. Ets una persona intel·ligent i que quan t’ho proposes arribes on vols. París. L’esforç ha tingut la seva recompensa. Si et sóc sincera, quan a batxillerat parlaves no m’ho creia. I pensava que, com molts dels altres plans i projectes que tenim en ment, s’esvaeixen i queden en paraules. I ara ets allà. I ets allà per viure el que has desitjat sempre. Sé que és difícil. Però, com dius, ha sigut, i és la millor ocasió per aprendre, per conèixer els límits, per viure per tu, i per estimar-te com no ho has fet mai.

No cal que entri en detalls Mi, però París t’ha fet forta i serà una de les millors experiències personals que hauràs viscut. N’estic segura. I vull que quan la Mireia torni a Sabadell –perquè tornaràs i, sinó, et vindré a buscar- arribi encara més madura que quan va marxar i amb molts projectes i il·lusions sota el braç.

Vull que visquis cada segon que el teu esforç t’ha regalat. I que t’exprimeixis i siguis tu. Viu el present, viu París. I somriu i posa-hi dos ovaris. Com tu saps. No miris enrere. És el moment de posar punt i final a capítols passats i començar a escriure segones parts optimistes.

Gràcies per ser sempre amb mi. Sempre. Sempre he dit que quan un està a l’hospital s’adona de qui són els seus amics de debò. I tu ho ets. Tu formes part d’aquelles persones que comptes amb els dits d’una mà.  I no ho canvio per a res. Gràcies a les males experiències ens hem fet fortes, hem sabut donar-nos el suport que necessitàvem en cada moment i ens hem conegut de debò. Gràcies per fer-me costat cada dia i per saber-me perdonar els meus errors.

El tema de l’hospital potser mai te l’he agraït com ho hagués hagut de fer. Vull que sàpigues que gràcies a tu tot és més fàcil. Que el teu suport incondicional ha sigut clau per avançar, tornar a ser feliç i tornar a creure en mi.

Vull que siguis feliç i confiïs en tu sempre. Que quan la vida es torci tu sàpigues redreçar-lo i tornar a mirar endavant. Sé que pots amb tot i sinó jo estic aquí per donar-te la mà.

Des de Sabadell a París,

t’estimo molt Mireia.

Ps. i ja saps Mi, quan necessitis una alenada de positivisme, bons records i  riures, "Declaració de principis".

PsI. I si estem soles, sempre quedarem tu i jo.

PsII. Avui m'han faltat paraules, però m'he tret un pes de sobre. 

Formatge amb forats

Formatge amb forats?

Les metàfores són molt útils per a descriure realitats de manera subtil, però alhora molt clara. I aquesta no pretén ser-ho menys. Jo concebo l’educació com un formatge, rodó, ple, compacte però me n’adono que no, que ens trobem dins d’un formatge emmental. Un formatge amb forats, molts forats. Amb aquesta crítica tinc la intenció de fer una reflexió sobre uns dels problemes més greus de la societat des d’un punt de vista totalment subjectiu, que es desprèn de la meva experiència.

Des de que som ben petits que ens passem moltes hores dins una escola, on la nostra educació deixa d’estar a mans dels pares i mares i passa a ser exercida pels mestres. Per aquest motiu, aquesta simbiosi té un pes tan important en la nostra vida i en la societat. Però què li està passant a l’educació? Hi ha un problema social i cultural que s’ha desencadenat per una crisi de valors? És un problema de manca de finançament que ens aboca a un sistema educatiu feble i trencadís?

Tots sabem que tot canvia amb el temps. Les maneres de pensar i de veure el món són com una papallona que va passant per la seva metamorfosis. De fet és fàcil adonar-se com de de pressa canvien les coses. Quan la meva mare m’explica que a l’escola - als anys 70 - si es portaven malament el mestre els etzibava un cop de regle a les mans penso que em parla de la prehistòria. Ara els alumnes contesten els professors i no passa res. El respecte s’ha anat perdent. Com és que tot ha canviat tant en tan poc temps?

Els forats del formatge són profunds. Forats que impedeixen que les generacions que d’aquí uns anys haurem de fer avançar el país tinguem dificultats per formar-nos, madurar i créixer envoltats d’uns valors que haurien de garantir el nostre èxit. És doncs, per això, que cal plantejar-se quina és l’arrel del problema i potser fer una tesi de les possibles solucions, assumpte que aquí no abordaré.

Aquesta crítica es construeix a base de moltes preguntes que em venen al cap i que vull respondre’m per entendre el perquè d’aquesta història de la qual jo, avui, en formo part.

Què passa a les aules?

Segurament molts discutirien aquesta afirmació, però crec fermament que les aules han entrat en una dinàmica on prima la passivitat, on regna la “Llei del mínim esforç”. I no només els  alumnes ens hem anat tornant mandrosos, sinó també els professors. Per parlar d’això em venen moltes imatges al cap. Però sobretot els records es remunten a fa uns anys, quan anava a l’institut. Arribar a l’aula a les 8 del matí. Deixar la motxilla sobre la taula i treure els llibres. Asseure’m a la cadira. El professor obria el seu llibre i llegia el que jo també tenia escrit al meu llibre de text. I jo subratllava o jugava a un joc molt entretingut de números. Recordo moltes classes avorrides. Sempre he pensat que “jo de llegir ja en sé”.

Puc comptar amb els dits d’una mà els que jo considero i avaluo com a “bons professors”. Des del meu punt de vista un bon professor és aquell qui sap de què parla, que t’explica el que diu el llibre sense llegir-lo i una mica més, i et deixa una porta oberta al dubte, a la crítica, a que qüestionis allò que et diu, a que argumentis. Un bon porfessor parla amb ganes, amb il·lusió per atrapar-te i despertar-te l’interès per la matèria que a ell també li agrada. Són aquells que venen cada dia a les 8 no només per cobrar a final de mes i pensar en els ponts i les vacances des de principi de curs. Això és el que marca la diferència. L’esforç i les ganes de fer la feina ben feta. Sempre he dit que per fer una cosa mal feta no cal perdre el temps. Les coses si es fan, s’han de fer bé.

Recordo especialment alguns professors, alguns “bons professors” que han fet que m’interessi la literatura, que tingui interès en saber què passa al món i que han aconseguit que en mi es vagi formant, de mica en mica, un esperit crític. Però de tots els professors, en són tan pocs els que considero que m’han transmès aquesta il·lusió per aprendre, que me’n lamento. Com també lamento que alguns professors no puguin acceptar l’esperit crític dels alumnes, i es sentin ofesos quan es posa en qüestió una opinió seva o una metodologia o un criteri. D’això també en tinc experiència,...més d’una.

Els nois i noies ja no tenen ganes d’aprendre? El problema, és doncs dels pares que no eduquen en la cultura de l’esforç? La societat ens ha ensenyat que amb un cinc ja en tenim prou i no cal donar més si no és necessari? 

Avui tornava amb dues amigues després de ballar i, com sempre, volíem arreglar el món. No l’arreglarem....acabem dient-nos, però són aquestes converses les que porten a preguntar-te perquè les coses van com van i ens permeten suggerir propostes per a solucionar-les.

L’Alba fa uns mesos va deixar el Batxillerat perquè no se sentia motivada, anava a classe sense ganes d’aprendre el que li volien ensenyar. Fa poc que s’ha inscrit a un Cicle Formatiu de Grau Mitjà de cuina i pastisseria. Mentre ho explica se la veu il·lusionada i amb ganes de fer el que li agrada. Sovint comenta que, en el seu moment, quan va acabar 4t d’ESO, hagués hagut de començar el Cicle Formatiu i així no “hagués perdut anys”. Jo li dic que el temps no es perd, i ella, que no és menys, tampoc l’ha perdut. Però durant gairebé dos anys ha cursant uns estudis que l’han avorrit i han fet que, com molts joves, digui que “no li agradi estudiar”.

La Gemma té un germà de quinze anys que està acabant 4t d’ESO i té Transtorn de Dèficit d’Atenció. Quan tots els nens dediquen una hora a estudiar, ell n’ha de dedicar tres. Ell diu que li agrada l’esport i l’enginyeria.  La seva mare insistia en què havia de fer Batxillerat, que fer un mòdul era “de tontos”. La Gemma va aconseguir fer entrar en raó els seus pares i, finalment, el seu germà podrà per fer allò que li agrada, que li interessa i que el motiva.

Aquestes dues històries em serveixen per formular-me una altra pregunta: “És necessari obligar als joves a cursar uns estudis que, a criteri dels pares i mares, els servirà per a tenir un futur digne i de qualitat?”. Segons Plató, cadascú ha de fer el seu propi ofici, aquell per al que té qualitats i desig, per tal de col·laborar amb els altres, és a dir, si cadascú s’especialitza en alguna cosa podrà compartir amb els altres els productes que sigui capaç de crear i els altres faran el mateix amb ell.

La universitat. Les circumstàncies de la vida m’han portat a estudiar un any a la Universitat Autònoma de Barcelona i aquest any, a l’INEFC de Barcelona. Com a l’escola i com a tot arreu, hi ha alumnes amb ganes de treballar i esforçar-se i d’altres que paguen per passar-se la carrera demanant apunts al company i copiant als exàmens des de l’smartphone, aplicant doncs la “Llei del mínim esforç”. Així mateix disposem de professors amb ganes d’ensenyar i d’altres que s’aprofiten de la seva situació laboral garantida i inqüestionable per a fer el mínim. Així doncs el problema segueix . La diferència rau en què a la universitat els alumnes hi van perquè així ho han decidit.

Però el despropòsit més greu de la situació arriba quan els alumnes amb afany d’impregnar-se de nous sabers i ganes d’aprofitar les hores d’estudi es veuen desmotivats i indignats en veure que alguns professors no s’hi impliquen.

És una relació, és cosa de dos. Professor i alumne. Quan els seus interessos no estan en sintonia es fa un altre forat al formatge. Tenint en compte que un professor pot compartir aules amb centenars d’alumnes, la destrossa pot ser severa.

Crisi de valors?

El passat 22 de maig,  Joaquim Maria Puyal recollia el premi al “Català de l’Any 2011” atorgat pel Periódico, i deia, amb molta raó, que “hem perdut la cultura de l’esforç”. Estic totalment d’acord amb el que diu el periodista reconegut de Catalunya Ràdio. Ens hem oblidat que les coses no cauen del cel i que cal treballar i implicar-nos per aconseguir-les? La crisi sembla que comença a fer-nos obrir els ulls.

Els valors culturals, socials i morals s’han d’absorbir des de petits. Falta de disciplina? Potser és això. La societat ens ha malacostumat a tenir tot el que volem sense dedicar-hi gaire esforç. Això és el que ens està passant factura.

Torno a parlar de la meva mare, que sempre ha estat un dels meus exemples a seguir. Sempre m’explica que quan tenia catorze anys se’n va anar a l’estiu un poble del Pallars Sobirà a treballar. No tenia cap dia de vacances, i es passava els dies fent neteja,  fent llits i preparant esmorzars en un hostal. A final de mes cobrava 30.000 pessetes, el que avui en dia serien 180 euros. Arribava a Sabadell i repartia aquests “quatre duros” amb els seus dos germans. I no ha replicat mai, ans al contrari, en té un molt bon record.

Ara som més egoistes. I m’hi incloc. Des de que tinc catorze anys, als estius, treballo. Cobro molts més diners dels que cobrava ella, i no els reparteixo amb ningú. No obstant, com ella, he après a valorar els diners, l’esforç que costa aconseguir-los i la recompensa de la feina ben feta.

És en aquest punt quan cal parlar sobre la base de l’educació i la tasca de la família i, ben seguidament, la dels mestres.

“Els futurs ciutadans, ens posen de manifest, dia darrera dia, amb les seves diverses maneres de comportar-se, que els pilars de la societat són els pares. És a ells a qui pertoca, més que a cap altre estament, de donar la mà i acompanyar els fills a gaudir de la formosor de la vida. Però immediatament després aquesta responsabilitat recau en els mestres.” Un dels mestres que escriu al blog “espiritualitatalaula.wordpress.com” té tota la raó quan afirma que primer són els pares, però l’esglaó immediat que els segueixen són els mestres i les aules.

Al mateix bloc, el mestre escriu una història que Miguel Àngel Santos Guerra en el seu llibre “Pedagogia contra Frankenstein” explica del famós Pericles. Diu que en certa ocasió va manar reunir a tots els genis creadors que havien ajudat a engrandir Atenes. Varen arribar arquitectes, enginyers, escultors, els militars, els filòsofs, astrònoms, matemàtics. Pericles va adonar-se que faltaven els pedagogs. “On són els pedagogs?, Va preguntar Pericles. “No veig els pedagogs per enlloc. Aneu a buscar-los”. Quan finalment arribaren, Pericles començar a parlar: “Aquí es trobaven els que amb el seu esforç transformen, embelleixen i defensen la ciutat. Però faltàveu vosaltres, que teniu la missió més important i elevada de totes, la de transformar i embellir l’ànima dels atenesos”.”

La conclusió és clara: cal tenir molta cura de la casta dels mestres i pedagogs. Dels qui depèn que la societat creixi sobre uns pilars ben forts i amb uns valors que ajudin a tenir consciència del que tenim, de l’esforç que hem de dedicar per a obtenir allò que desitgem i de la facilitat amb què tot pot esfumar-se i perdre’s per un forat.

Quin futur ens espera?

El 31 de gener de 2011 el Periódico publicava un article titulat: “Bruselas alerta por el altísimo fracaso escolar español”. El text explica que Espanya ha empitjorat des de l’any 2000 i que està a la cua dels països europeus. Les dades són preocupants: el 31,2% dels joves no conclou la secundària, més del doble de la mitjana europea (14,4%). Les xifres parlen per sí soles. El problema de l’educació doncs no és cap broma ni és quelcom amb què es pugui jugar.

Dic que no podem jugar-hi però sembla que el Govern no ho veu gaire clar. Retallem en educació i sanitat. Estan desmuntant els pilars de la societat del benestar. Menys pressupost, menys professorat, menys qualitat. A aquestes alçades això no ens ho podem permetre. Aquests reajustaments afecten i, de manera perjudicial, a tot el sistema educatiu que, cada cop més, penja d’un fil.

Quina és la millor solució per tapar aquests forats del formatge, que són econòmics, de manca de valors, de manca de vocació, de manca de sacrifici? Com ja he dit, en la base de l’educació és fonamental la família. Impregnar els nens i nenes de ben petits de la cultura de l’esforç i fer entendre que la vida no et regala res. El segon esglaó, l’escola. El professorat ha d’estar ben format, ben tractat, respectat i també avaluat. La societat  on vivim, revoltada i insegura no ajuda en aquests moments. L’alt percentatge de joves aturats d’avui en dia, sumat a les esgarrifoses xifres del fracàs escolar, tristament corresponen a la generació que haurà de treure el país d’aquesta crisi, econòmica i social.

Des del meu punt de vista crec que les claus perquè la societat avanci estan en:

Donar eines que permetin prioritzar un bon nivell educatiu per a tothom en l’àmbit familiar, escolar i social.  Els educadors han de formar persones amb un esperit crític i una visió del món oberta i madura que ajudi a afrontar els problemes des d’una altra perspectiva.

Créixer. Créixer en tots els sentits. Com a individus, ser conscients de la situació des d’un principi i aprendre a ser conseqüents amb els nostres actes. Valorar el que tenim i valorar l’esforç. Ser autocrítics cadascú amb sí mateix. Adaptar-nos als nous temps amb la màxima il·lusió i aplicar sempre aquest principi tan senzill: “La feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur”.

M’agradaria que el formatge que donaré als meus fills, sigui ben rodó, ferm, consistent, compacte, que desperti els sentits, de gran qualitat,... i sense forats.

Vena periodista, a mitjanit

Fa dies que penso en tornar a escriure. Però és difícil trobar el moment . com sempre, sempre, és de nit i quan hauria de fer estona que dormo. Avui de fet escric des de la Blackberry (que l'he decidit tornar a engegar -diuen que quan dorms prop de l'aparell s'ha d'apagar sinó pots intoxicar-te amb les ones que desprèn-). M'he inspirat? No sé si ésla paraula però m'ha vngut de gust tornar a obrir el blog que ara farà un any em van obligar a crear. Sí, obligar. Crec que mirant el nou programa de l'Andreu Buenafuente i l'Eduard Punset m'ha decidit a tornar  obrir el mòbil que per cert, va arxilent i les paraules tarden 3 segons en escriure's (i de regal posa les lletres que vol). El que deia. Punset, que tot i tenir cara (i cabells d'Einstein), li ha robat la veu a Joan Pera, ha dit, així com ui no vol la cosa que hi ha vida abans de morir. I té raó. Vivim com si no fóssim eterns, i gràcies a un Déu (un tant misteriós i, sincerament, en massa ocasions, dolent) tots posem un punt i final a les nostres vides.  Vides que per sort, o per desgràcia no sbem quan acabaran, i que vivim, o no, amBil•lusió i amb certa intensitat (uns amb més empenta i altres més...aturats per dir-ho d'alguna manera). Com sempre que escrivia al blog, arriba un punt que ja no sé ni per què estic a 10 centímetres de pantalla -minúscula- de la Blackberry (en aquest aspecte el bon Déu també em va dotar d'una vista que s'agraeix). Però no parlo de Déu que m'ofusca. Ah en realitat, m'he posat escriure perquè tenia ganes de recuperar aquell intent de vena periodista -com seu nom indica tot es va quedar en un intent (els intents diuen, i penso també, que sempre es valoren)- que vindria a ser com el record que tenim que en un passat vam tenir cua i ara només és un osset que toca la pera si te'l trenques.
I em temo que la vena comença a adormir-se. O potser és que m'està agafant una mena de dolor als dits  de tant apretar les tecles -segueixo picant ben fort, per si les mosques-. Sens dubte avui, durant aquesta estona melancòlica, inspirada, o cansada, m'ha acompanyat la millor banda sonora: clic clic clic - Blackberry, per servir-la. Gràcies per destrossar-me les articulacions dels dits -ja torts-, la vista -immillorable- i els nervis. Ara ja puc anar a dormir tranquil•la. Bona nit.

Ps. No es recomana escriure textos de l'estil ni de nit ni des de Blackberry ni a mig pam de la pantalla.

Deliri de mitjanit

Són les 00.00. Tinc son. Molta feina i poques ganes. No estic motivada i si no em motiven no faig res. El facebook em distreu i perdo el temps. Rabio, rabio molt. I quan miro la foto rabio més. M'oblido de prendre'm la maleïda pastilleta de cada que té un prospecte - que sempre penso que qui l'hagi escrit s'ha mort. Mort de tots els efectes secundaris que pot donar-. Escolto Manel i les seves lletres em fan pensar i m'inspiren força. Estic escrivint aquí mentre hauria d'estar redactant un comentari comparatiu d'unes notícies que no m'interessen. Sento com la rentadora dóna moltes voltes i fa soroll a litres d'aigua que es mouen. No sé per quin motiu és més barat posar la rentadora i el rentaplats a la nit. M'he de posar el despertador. Miro el mòbil i rabio. Potser no hauria de rabiar tant. Segur que no deu ser bo. Han passat cinc minuts i segueixo movent els dits picant molt fort les tecles - sí, m'agrada picar fort les tecles i ho faig-. Encara no m'he pres la pastilla i no me n'he d'oblidar. Em fa ràbia prendre'm pastilles però en el fons els hi he de donar les gràcies. Sense elles potser no estaria aquí fent això que faig. Qui sap. M'intento inspirar pel comentari i crec que no puc. Però m'és igual. Si no em surt bé, doncs mala sort. Crec que pateixo estrès (no sé si estrès va amb accent obert o tancat però a mi m'agrada més com queda amb obert, així que ho escric amb accent obert). Per què no surten totes les paraules que vull al DIEC? M'enfada. No m'agrada el desordre. M'angoixa i no em deixa concentrar. No té cap mena de sentit tot això que faig, però em ve de gust fer-ho. Perquè no sé si demà ho podré fer. Carpe diem. Per què la gent no sap valorar el que té i espera a perdre-ho per adonar-se'n? No ho entenc. Jo visc el dia a dia. Ara la bateria s'està acabant i no vull que se'm borri això sinó sí que rabiaré més que mai. Segueixo escoltant la mateixa cançó de Manel i perdent el temps - o no- picant els dits amb força contra les tecles desgastades de tant colpejar-les. Vull viatjar ben lluny... si fos rica. Però no ho sóc i ho tinc assumit. Han passat 16 minuts i jo aquí. Què faig? El que vull. No m'agrada Estructura de la Comunicació. No m'interessa  A més, per què coi he de gastar un CD -que hi ha crisi i van cars- per posar un vídeo de 2 minuts descarregat del YouTube? No crec que sigui necessari, de veritat. I més igual qui llegeixi això. És una assignatura que no m'aporta absolutament res. Perquè a mi saber quina teoria sociopolítica correspon a una notícia publicada fa tres mesos m'importa un pito. Apago el mòbil i així no rabiaré -o sí-, però com a mínim no m'atacaran les radiacions. Crec que m'hauré de prendre les altres pastilles per l'estrès (amb accent obert perquè ho he decidit jo), potser m'aniran bé per calmar-me. Si més no jo m'autoconvenceré que fan efecte. La clau és creure't que funciona i segur que em sentiré millor. Avui em ve de gust escriure així tot seguit i amb punts i seguit. Perquè la vida està escrita amb punts i seguits i algun punt i coma. I quan ens morim la vida fa un puntet i final. Em sento una mica àvia. Puc tenir més malalties? Sí, bien sûr! Però jo crec que ja en tinc prou amb el que tinc. No en vull més. Però ja se sap,"no hay mal que por bien no venga" i tenir una malaltia t'ensenya a creure en aquesta frase feta o refrany o el que sigui. Sóc estranya i ho sé. Però cadascú és com és. Els meus amics ho saben i la meva família també. I jo els estimo, ja ho saben perquè els ho dic i els ho intento demostrar sempre que puc -tot i que la rabiüdesa m'envaeix tot sovint-. Vaig néixer així i em cremaran -perquè no vull acabar podrida en una caixa de fusta entaforada a un forat, gràcies- així. Jo tinc les meves teories de la meva manera de ser, i me les crec. No sóc normal, però què és normal? Sí, dec ser molt nerviosa i la gent diu que hiperactiva, però què saben? I la gent que és encantada què? No m'agrada la gent encantada i lenta. Em posa nerviosa. No sé per quin motiu però em treu de polleguera veure com per posar un got al rentaplats tarden 5 minuts. I tampoc m'agrada la impuntualitat injustificada. Sóc una maniàtica. M'he cansat d'escriure i posaré punt i final al meu deliri de mitjanit (ja he trobat títol per a la publicació, així de cop, sense buscar-lo). M'agrada. Deliri de mitjanit. S'assembla a la cançó de Sau, "El tren de mitjanit". Si és que no pot tenir altre nom això que he fet. Ara, obriré el calaix, treuré la pastilla de color caca descolorida i me l'empassaré. Acabaré la pràctica que m'ha dut a escriure tot això, em posaré el despertador, i tancaré els ulls. Bona nit. 

ps. Si hi ha faltes és perquè no tinc gens de ganes de tornar-me a llegir el text amb punts i seguits que picant picant les tecles de manera agressiva s'ha allargat una mica.
ps 1. Per cert, escric quan m'inspiro i quan vull. i no perquè em posin bona nota a l'expedient de final de semestre, això és el de menys. Escriure per escriure, no.
ps 2. Això sobrepassa els límits. No queden pastilles. Només prospecte d'un metre i mig. Per una nit que no me la prengui no passarà res. Ah, del que no m'he d'oblidar és de prendre'm el medicament de l'asma que sinó em costipo i no puc dormir.
ps 3. m'estic dedicant a escriure més coses que em passen pel cap però ara tinc ganes de fer un mortal, segur que deixaria de rabiar i potser recuperaria el seny.
ps 4. La impressora ha decidit fer-me boicot. Clar sempre boicot quan menys ho necessito. Això crec que se'n diu ser afortunada. 

http://www.youtube.com/watch?v=YVcVmkb37Q0&feature=related com a font d'inspiració funciona. 

Esquivem la "Llei de vida"

A vegades, de cop, et venen tot de records. Records tenyits de nostàlgia, d’esperança, de somriures, de persones que ja no hi són, i d’altres que han anat apareixent per canviar el nostre rumb.

De mica en mica un se n’adona com de ràpid passen els anys i a quina velocitat les coses -les petites coses- canvien tota una vida. Una vida que pensant-ho bé, és curta. Massa curta en relació amb tot el que volem fer i amb totes les il·lusions i somnis que ens proposem fer realitat.

Persones, moments i llocs que no s’esborren i marquen un camí. Experiències. De bones, molt bones. I de no tant bones, potser fins i tot tirant a horroroses. Però són això, experiències que ens fan ser nosaltres, que ens fan créixer i ser qui volem ser, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

Ràbia. Sí, em fa ràbia veure que les persones deixen passar bones oportunitats, d’aquelles que només veus passar una vegada i s’esvaeixen per sempre. Persones que no valoren ni el que tenen, ni el que podrien tenir, ni, fins i tot,  el que ja han perdut. És molt fàcil dir-ho, és cert, però fins que no perdem les coses no les sabem valorar tal i com eren. És aleshores, quan ja no ho tenim, que la nostàlgia recorre per dins nostre i pensem “hagués hagut d’aprofitar aquell moment”, “tant de bo hagués sabut valorar més aquella persona”, “i si hagués anat...”.

Potser no tinc raó, però fins que les meves experiències no em diguin el contrari ho seguiré creient. Per saber valorar realment qui i què tenim hem de passar per males experiències. És aleshores quan podem saber veritablement amb qui podem comptar, i què hem de saber estimar aprofitar.

Lluitar. Motivació i superació. Lluitar per no perdre el que tenim i lluitar per allò que volem aconseguir. Sí, segur que és això. Marcar-nos unes fites i lluitar fins a aconseguir-les. Pel camí caurem, però aprendre’m. I tornarem a entrebancar-nos una i altra vegada amb la mateixa pedra. L’ésser humà és així, ha de caure moltes vegades per adonar-se que allà hi ha una roca. Però al final ens aixequem. I segurament tornarem a relliscar, però aquest cop amb un altre obstacle. Un altre obstacle que ens ensenyarà moltes altres coses.

Diuen, però, que és llei de vida. Que quan tenim les coses no les volem ni les valorem, i quan no les tenim, donaríem fins l’últim trosset de pell per tenir-les o per recuperar-les.

Però potser la clau de debò és intentar fintar la "Llei de vida". Esquivem-la. Aprofitar cada segon que la vida ens regala, aprendre de cada experiència i apreciar allò que tenim abans que se’ns escapi. 

Ous al niu i pollastre a la brasa

Ni retrobaments familiars, ni sobretaules de tres hores, ni empatxos de torrons i neules,  ni vestidets per a fer l’event més festiu, ni arbre de nadal, ni milions de regals per obrir.

Aquest Nadal és diferent. L’esperit nadalenc està minvant, si encara m’existeix. El Nadal perd la màgia que fa uns anys omplia aquestes dates. Quin n’és el motiu? L’intento descobrir però només trobo respostes sense cap mena de fonament. La qüestió és que ja no són aquells Nadals que esperava amb ànsies. Ànsies de regals, de felicitat, de bellesa i de retrobaments.

Potser, i m’atreveixo a dir que segurament, trobo a faltar els dinars familiars en què la “iaia” feia una olla ben gran de sopa de galets i un bon pollastre, i per postre treia safates repletes de torrons i assortits nadalencs que feien engreixar dos quilos que tardarien en marxar. Després, cada nét recitava el seu verset sobre la cadira, els tiets i avis ens donaven uns poc dinerons, que ens semblaven una fortuna. I per acabar, cagàvem el tió que ens regalava il·lusió i felicitat amb quatre regalets iguals per a tots els petits de la casa.

Avui és 25 de desembre però si em diguessin que és 15 de gener m’ho creuria. Fa fred. Ha nevat i tot segueix com sempre. Només tinc una mica més de roba a l’armari, però casa meva està com sempre. L’únic que queda de Nadal són els “bon Nadal!” i les postals dels amics i la família que rebs per correu electrònic, pel Facebok, via SMS, via xat Blackberry o per telefòn.

La nostàlgia d’aquells dies arriba amb més força que mai. El meu Nadal amenitzat amb la Banda Sonora Original del Call of duty nou del meu germà no gaudeix d’una sopa de galets ni un pollastre gegant. Ous al niu i un pollastre a l’ast passat per la brasa. Ben mirat és un dinar ben bo. I sí, ben diferent als que totes les famílies gaudeixen un dia com avui.

No hauré de fer règim per eliminar els quilos de torrons.  Mirat així està força bé.

Ps. Això em fa pensar en els miliers de persones que un dia com avui ni sopa, ni pollastre, ni torrons, ni ous al niu. Si poden gaudir d’un tros de pa ja són feliços. Regals? No saben què són les Plays Station, ni les Barbies ni Kens. Un regal és poder curar-se, poder tenir  un sostre on resguardar-se i poder anar a dormir amb la panxa plena.

IM-PEP-INABLE

Això no es pot explicar amb paraules. Només un substantiu defineix aquest clàssic. Espectacle.

Això és sentiment d'equip,
d'equip vencedor. 

El màgic Barça ha tornat, ha golejat i ha humilat el Reial Madrid. Ni Cristiano Ronaldo, ni Benzema, ni Sergio Ramos, ni Pepe ni Xabi Alonso, ni el provocador Mourinho han pogut amb un Barça clarament superior. 

Davant un Futbol Club Barcelona espectacular, màgic i enlluernador, el Madrid ha jugat brut i no ha sabut estar a l'alçada del clàssic. Recordant que molts dels jugadors són companys de selecció, les picabaralles han sobrepassat els límits del respecte i del fair play i Cristiano Ronaldo, com sempre, ha volgut que les càmeres es fixessin en ell. Ha volgut posar ell la cirereta al pastís. Ha perdut la vergonya i s'ha atrevit a tocar a Pep Guardiola. Descarat i lamentable. 

Piqué ensenya la seva mà. Cinc dits, cinc a zero. Ningú s'esperava aquest resultat. Valdés, Piqué, Alves, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Villa i Pedro. Un onze titular que no ha fallat i que ha sabut fer gaudir de la millor manera. No obstant han estat 90 minuts de meravella pels barcelonistes que mirant com el Barça feia uns "rondos" que deixaven en ridícul els jugadors de Mourinho, demanaven cada vegada més gols i més espectacle. 

Pep Guardiola s'ha vist a la roda de premsa orgullós del seus jugadors, del seu equip. Del seu imparable i majestuós Barça, davant un Mourinho capcot, resignat i conforme amb una derrota que titlla de "fàcil de digerir perquè no hi havia la possibilitat de guanyar". 

Un cop més veiem que el futbol sap moure a milions de persones, de crear sentiment d'unió i d'omplir d'emocions i il·lusió als seguidors. I per molt que ahir diumenge les eleccions decepcionessin a la societat, l'esplèndid joc del Barça ha estat capaç de tornar a meravellar a tots els barcelonistes i escampar màgia i felicitat. 

La lliga no ha acabat, però la sensació que s'ha transmès des del Camp Nou és d'haver-la guanyat. Amb un clàssic d'aquest seductor estil, el que ha de venir promet massa. Des de 1899 fins ara el Barça segueix fent història i de la millor manera. 

Només puc acabar dient que, 

t'estimo Barça.

p.s. La sang culer corre per les venes. I no oblideu que ser del Barça és el millor que hi ha.