Sabadell-París

Feia molts mesos que no obria el blog. Moltes nits havia pensat en escriure, però com sempre de nit. La inspiració sempre fa tard. Llevar-se a les sis i escriure no són compatibles. 

Fa dies que penso en parlar de tu, Mireia. Tu a París i jo a Sabadell. I d'això ja fa molt temps. Massa. És cert que ens hem anat veient, hem vingut i tu has tornat. Però no és el mateix. Jo vull poder trucar a la Mireia per anar a fer un cafè entre francès i anglès. O passar els diumenges mirant pelis de nenes tontes i adormir-me al llit del teu germà. O, si podéssim tornar tres (o quatre) anys, ja no ho sé, enrere, i anar a l'Urpi i passar-nos nits estudiant, o fent  tes sense que mai ens faltés de què parlar. I anar a la UAB i tornar en cotxe amb la Iaia. Cridar i ser sinceres. 

Sinceritat. Suposo que és la paraula que defineix la nostra amistat. Mai ningú sabrà perquè som on som ni perquè, avui, podem dir que som amigues. Sembla patètic parlar d’això en un blog que pot llegir tothom. Però ja ho saps tu, que a mi m’és igual el que en puguin dir o pensar. Això que escric és per a tu. I estic deixant de fer feina per això. I no em sap greu. Gens. Sé que tu faries el mateix per mi. Temps és vida i, ara, em ve de gust gastar segons en això i en tu.

Què fort. Em fa gràcia recordar quan ens vam fer amigues. Tu feies disset anys i, suposo que mig per compromís, em vas convidar a la teva festa d’aniversari. Les teves festes són molt fines, i especials. T’encanta fer anys i ser la protagonista. Al menys per un dia. Em va fer molta gràcia que pensessis en mi i no vaig pensar-m’ho en venir. Festa dels anys 70. Vestits de la mama,  coses estranyes al cap i pintades com mones. Si fóssim una parella amb un gos, un peixet i tres nenes ben eixerides, el nostre dia seria aquell.

Hem après moltes coses. Mireia des de que et vaig conèixer cada dia m’has ensenyat a viure. Ets una persona intel·ligent i que quan t’ho proposes arribes on vols. París. L’esforç ha tingut la seva recompensa. Si et sóc sincera, quan a batxillerat parlaves no m’ho creia. I pensava que, com molts dels altres plans i projectes que tenim en ment, s’esvaeixen i queden en paraules. I ara ets allà. I ets allà per viure el que has desitjat sempre. Sé que és difícil. Però, com dius, ha sigut, i és la millor ocasió per aprendre, per conèixer els límits, per viure per tu, i per estimar-te com no ho has fet mai.

No cal que entri en detalls Mi, però París t’ha fet forta i serà una de les millors experiències personals que hauràs viscut. N’estic segura. I vull que quan la Mireia torni a Sabadell –perquè tornaràs i, sinó, et vindré a buscar- arribi encara més madura que quan va marxar i amb molts projectes i il·lusions sota el braç.

Vull que visquis cada segon que el teu esforç t’ha regalat. I que t’exprimeixis i siguis tu. Viu el present, viu París. I somriu i posa-hi dos ovaris. Com tu saps. No miris enrere. És el moment de posar punt i final a capítols passats i començar a escriure segones parts optimistes.

Gràcies per ser sempre amb mi. Sempre. Sempre he dit que quan un està a l’hospital s’adona de qui són els seus amics de debò. I tu ho ets. Tu formes part d’aquelles persones que comptes amb els dits d’una mà.  I no ho canvio per a res. Gràcies a les males experiències ens hem fet fortes, hem sabut donar-nos el suport que necessitàvem en cada moment i ens hem conegut de debò. Gràcies per fer-me costat cada dia i per saber-me perdonar els meus errors.

El tema de l’hospital potser mai te l’he agraït com ho hagués hagut de fer. Vull que sàpigues que gràcies a tu tot és més fàcil. Que el teu suport incondicional ha sigut clau per avançar, tornar a ser feliç i tornar a creure en mi.

Vull que siguis feliç i confiïs en tu sempre. Que quan la vida es torci tu sàpigues redreçar-lo i tornar a mirar endavant. Sé que pots amb tot i sinó jo estic aquí per donar-te la mà.

Des de Sabadell a París,

t’estimo molt Mireia.

Ps. i ja saps Mi, quan necessitis una alenada de positivisme, bons records i  riures, "Declaració de principis".

PsI. I si estem soles, sempre quedarem tu i jo.

PsII. Avui m'han faltat paraules, però m'he tret un pes de sobre.