A vegades, de cop, et venen tot de records. Records tenyits de nostàlgia, d’esperança, de somriures, de persones que ja no hi són, i d’altres que han anat apareixent per canviar el nostre rumb.
De mica en mica un se n’adona com de ràpid passen els anys i a quina velocitat les coses -les petites coses- canvien tota una vida. Una vida que pensant-ho bé, és curta. Massa curta en relació amb tot el que volem fer i amb totes les il·lusions i somnis que ens proposem fer realitat.
Persones, moments i llocs que no s’esborren i marquen un camí. Experiències. De bones, molt bones. I de no tant bones, potser fins i tot tirant a horroroses. Però són això, experiències que ens fan ser nosaltres, que ens fan créixer i ser qui volem ser, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.
Ràbia. Sí, em fa ràbia veure que les persones deixen passar bones oportunitats, d’aquelles que només veus passar una vegada i s’esvaeixen per sempre. Persones que no valoren ni el que tenen, ni el que podrien tenir, ni, fins i tot, el que ja han perdut. És molt fàcil dir-ho, és cert, però fins que no perdem les coses no les sabem valorar tal i com eren. És aleshores, quan ja no ho tenim, que la nostàlgia recorre per dins nostre i pensem “hagués hagut d’aprofitar aquell moment”, “tant de bo hagués sabut valorar més aquella persona”, “i si hagués anat...”.
Potser no tinc raó, però fins que les meves experiències no em diguin el contrari ho seguiré creient. Per saber valorar realment qui i què tenim hem de passar per males experiències. És aleshores quan podem saber veritablement amb qui podem comptar, i què hem de saber estimar aprofitar.
Lluitar. Motivació i superació. Lluitar per no perdre el que tenim i lluitar per allò que volem aconseguir. Sí, segur que és això. Marcar-nos unes fites i lluitar fins a aconseguir-les. Pel camí caurem, però aprendre’m. I tornarem a entrebancar-nos una i altra vegada amb la mateixa pedra. L’ésser humà és així, ha de caure moltes vegades per adonar-se que allà hi ha una roca. Però al final ens aixequem. I segurament tornarem a relliscar, però aquest cop amb un altre obstacle. Un altre obstacle que ens ensenyarà moltes altres coses.
Diuen, però, que és llei de vida. Que quan tenim les coses no les volem ni les valorem, i quan no les tenim, donaríem fins l’últim trosset de pell per tenir-les o per recuperar-les.
Però potser la clau de debò és intentar fintar la "Llei de vida". Esquivem-la. Aprofitar cada segon que la vida ens regala, aprendre de cada experiència i apreciar allò que tenim abans que se’ns escapi.
