Ous al niu i pollastre a la brasa

Ni retrobaments familiars, ni sobretaules de tres hores, ni empatxos de torrons i neules,  ni vestidets per a fer l’event més festiu, ni arbre de nadal, ni milions de regals per obrir.

Aquest Nadal és diferent. L’esperit nadalenc està minvant, si encara m’existeix. El Nadal perd la màgia que fa uns anys omplia aquestes dates. Quin n’és el motiu? L’intento descobrir però només trobo respostes sense cap mena de fonament. La qüestió és que ja no són aquells Nadals que esperava amb ànsies. Ànsies de regals, de felicitat, de bellesa i de retrobaments.

Potser, i m’atreveixo a dir que segurament, trobo a faltar els dinars familiars en què la “iaia” feia una olla ben gran de sopa de galets i un bon pollastre, i per postre treia safates repletes de torrons i assortits nadalencs que feien engreixar dos quilos que tardarien en marxar. Després, cada nét recitava el seu verset sobre la cadira, els tiets i avis ens donaven uns poc dinerons, que ens semblaven una fortuna. I per acabar, cagàvem el tió que ens regalava il·lusió i felicitat amb quatre regalets iguals per a tots els petits de la casa.

Avui és 25 de desembre però si em diguessin que és 15 de gener m’ho creuria. Fa fred. Ha nevat i tot segueix com sempre. Només tinc una mica més de roba a l’armari, però casa meva està com sempre. L’únic que queda de Nadal són els “bon Nadal!” i les postals dels amics i la família que rebs per correu electrònic, pel Facebok, via SMS, via xat Blackberry o per telefòn.

La nostàlgia d’aquells dies arriba amb més força que mai. El meu Nadal amenitzat amb la Banda Sonora Original del Call of duty nou del meu germà no gaudeix d’una sopa de galets ni un pollastre gegant. Ous al niu i un pollastre a l’ast passat per la brasa. Ben mirat és un dinar ben bo. I sí, ben diferent als que totes les famílies gaudeixen un dia com avui.

No hauré de fer règim per eliminar els quilos de torrons.  Mirat així està força bé.

Ps. Això em fa pensar en els miliers de persones que un dia com avui ni sopa, ni pollastre, ni torrons, ni ous al niu. Si poden gaudir d’un tros de pa ja són feliços. Regals? No saben què són les Plays Station, ni les Barbies ni Kens. Un regal és poder curar-se, poder tenir  un sostre on resguardar-se i poder anar a dormir amb la panxa plena.

IM-PEP-INABLE

Això no es pot explicar amb paraules. Només un substantiu defineix aquest clàssic. Espectacle.

Això és sentiment d'equip,
d'equip vencedor. 

El màgic Barça ha tornat, ha golejat i ha humilat el Reial Madrid. Ni Cristiano Ronaldo, ni Benzema, ni Sergio Ramos, ni Pepe ni Xabi Alonso, ni el provocador Mourinho han pogut amb un Barça clarament superior. 

Davant un Futbol Club Barcelona espectacular, màgic i enlluernador, el Madrid ha jugat brut i no ha sabut estar a l'alçada del clàssic. Recordant que molts dels jugadors són companys de selecció, les picabaralles han sobrepassat els límits del respecte i del fair play i Cristiano Ronaldo, com sempre, ha volgut que les càmeres es fixessin en ell. Ha volgut posar ell la cirereta al pastís. Ha perdut la vergonya i s'ha atrevit a tocar a Pep Guardiola. Descarat i lamentable. 

Piqué ensenya la seva mà. Cinc dits, cinc a zero. Ningú s'esperava aquest resultat. Valdés, Piqué, Alves, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Villa i Pedro. Un onze titular que no ha fallat i que ha sabut fer gaudir de la millor manera. No obstant han estat 90 minuts de meravella pels barcelonistes que mirant com el Barça feia uns "rondos" que deixaven en ridícul els jugadors de Mourinho, demanaven cada vegada més gols i més espectacle. 

Pep Guardiola s'ha vist a la roda de premsa orgullós del seus jugadors, del seu equip. Del seu imparable i majestuós Barça, davant un Mourinho capcot, resignat i conforme amb una derrota que titlla de "fàcil de digerir perquè no hi havia la possibilitat de guanyar". 

Un cop més veiem que el futbol sap moure a milions de persones, de crear sentiment d'unió i d'omplir d'emocions i il·lusió als seguidors. I per molt que ahir diumenge les eleccions decepcionessin a la societat, l'esplèndid joc del Barça ha estat capaç de tornar a meravellar a tots els barcelonistes i escampar màgia i felicitat. 

La lliga no ha acabat, però la sensació que s'ha transmès des del Camp Nou és d'haver-la guanyat. Amb un clàssic d'aquest seductor estil, el que ha de venir promet massa. Des de 1899 fins ara el Barça segueix fent història i de la millor manera. 

Només puc acabar dient que, 

t'estimo Barça.

p.s. La sang culer corre per les venes. I no oblideu que ser del Barça és el millor que hi ha. 

Forever young

Som petits quan creiem que l'amor de veritat, el que és per sempre, per tota la vida, existeix. Som petits quan creiem l'amistat és el lligam que mai es trenca. Som petits quan somiem i creiem que el món està allà perquè es compleixin els nostres somnis. Quan som innocents, tot té sentit. La felicitat és l'estrella que ens guia i ens indica el camí correcte i, moltes vegades, l'inolvidable. 

Desitgem amb totes les nostres forces poder ser grans i fer les coses que ells fan. Creiem que el que fem ho oblidarem i serà intranscendent. Ens equivoquem.

El temps passa i deixem la infantesa per passar a l'edat adulta, és a dir, a tenir responsabilitats i molts mals de cap. Oblidem tot allò que creiem aleshores. 

És en aquest moment quan la nostàlgia apareix, i, personalment, crec que és un sentiment que permet fer reviure molts sentiments aparcats en un raconet petit del cor. Recordar el que vam viure fa temps, quan respiràvem felicitat i no ens preocupava caure ni embrutar-nos. Ens tornàvem a aixecar sempre i amb un somriure ben gran als llavis. 

El film català amb guió de Pau Freixas i Albert Espinosa, Herois,  que va arribar a la gran pantalla el 22 d'octubre, ens permet viatjar als anys 80, on cinc nois viuen un estiu que tota la seva vida recordaran com el millor estiu de la seva vida. 

Herois permet que tornem a volar en la innocència d'aquells anys que res ni ningú impedia que fóssim feliços. 

Recordar aquells dies, aquelles amistats, aquells amors, aquells somnis... És això el que realment ens omple de vida i deixa que un somriure se'ns escapi.

"Forever young... I want to be forever young,  do you really want to live forever, forever forever...

Alba Vande Vliet Gómez

Fintant els entrebancs

Vas marxar i tenia molt per explicar. És ara, al tren, sola, quan penso com i per què això, perquè periodisme.

En primer lloc, vull explicar-te, de la manera més sincera, per què vaig iniciar aquests estudis i quin en va ser el desencadenant. He après que no sempre el què un desitja es pot acabar convertint en realitat.

M’explicaré. Feia set anys que jo tenia en ment dedicar-me al món de l’esport de manera professional. No pensava en res més que això. Els anys, però, van anar passant i em rondaven pel cap altres idees. Periodisme, turisme, humanitats, història,... Tot i això, res feia ombra a la meva  decisió d’estudiar INEFC.

Ja he dit que les coses, però, no surten sempre com un vol. Fins i tot, m’atreviria a dir, que, en ocasions, sembla que la vida et doni l’esquena i t’impedeixi assolir els objectius que sempre t’havies plantejat.  Això és exactament el que em va succeir a mi. Hospital i metges. Són dues paraules que no agraden a ningú, i més aviat transmeten poca positivitat. Bé doncs, era un matí, a l’hospital quan em varen dir que dedicar-me professionalment a l’esport potser no seria la millor idea.

El món em va caure al damunt. Quin representa que havia de ser el meu futur sense l’esport com a protagonista? Aleshores és quan milers de pensaments et passen pel cap i divises un horitzó incert, inesperat i potser no desitjat.

És llavors quan la meva llista mental de preferències acadèmiques va tornar a cobrar relleu. Havia de decidir què estudiaria i quin volia que fos el meu futur professional. La primera preferència era periodisme. Li vaig donar moltes voltes. Era el que realment m’omplia? Era el què em faria feliç? Voldria viure d’aquesta professió? Com aquestes, moltes van ser les preguntes que em feien dubtar i, alhora, pensar molt.

Diuen que quan et fas gran has de prendre decisions, moltes vegades força difícils i que acostumen a ser transcendentals. Amb poc temps de reacció cal valorar i llençar-t’hi. Vaig donar moltes voltes a la idea d’estudiar periodisme, i, finalment, vaig prendre la decisió.

El meu futur més proper ja estava sentenciat. El Grau en periodisme i la Universitat Autònoma de Barcelona eren els meus destins. No sabia, realment si era el futur que volia però ja no hi havia volta enrere.

Ara, estic aquí escrivint això, estudiant periodisme i deixant enrere el que sempre havia volgut. Però, vull que sàpigues que m’agrada el què faig. Aquests estudis m’estan fent veure el món, a interpretar-lo, a escriure’l d’una altra manera.  Vull creure’m que em dedicaré a escriure què passa al món, que podré donar veu a aquells qui  no la tenen, a analitzar el què expliquen aquells que parlen molt sense dir res, que podré viatjar i veure món, que podré ser feliç fent el que espero poder fer.

Amb tot això que t’he explicat he après molt. He après que sempre s’ha de tenir un pla B, i potser, un pla C i un D. He après que mai pots deixar-te enlluernar per una sola idea, que s’han de tenir en compte totes les possibilitats. He après que la vida dóna moltes voltes, que un dia estàs a dalt de tot i l’altre sota terra, però sempre hi ha una llum que indica la sortida  o l’alternativa. He après  que sempre s’ha de mirar endavant, amb positivisme, i molt optimisme.

M’agrada saber que la meva alternativa m’encanta, i em pot fer créixer com a persona i aprendre molt. Tot i això, el record del que hagués pogut ser i el que, de moment, no és sempre el guardaré com una possibilitat a tenir en compte en un futur. L’esport sempre el duré a la sang i per molt que la meva trajectòria no sigui aquesta, no la vull deixar de tenir mai present.

Aquesta primera carta, la vull acabar amb dues paraules que sempre m’han agradat i m’han ajudat a prendre les decisions més difícils en els pitjors moments, però les que m’han ajudat a sortir de sota terra i tornar a fer el cim de la roda. Dos ingredients que sempre s’han de tenir presents a l’hora d’actuar, per poder elaborar els plats forts de la vida.

Temps i felicitat.

Alba Vande Vliet

(Resposta a la primera carta. Cartes a Clara, Agustí Pons)

“Obrer, si no lluites, ningú t’escolta”

El passat dia 29 de setembre de 2010, va ser convocada la vaga general a l’Estat Espanyol per lluitar per la justícia, la dignitat i sobretot per protestar en contra de la nova reforma laboral que ha proposat el govern central amb la finalitat d’acabar amb l’actual crisi que ha portat a la pèrdua de més de dos milions de llocs de treball i, consegüentment, a un atur del 20 % en els dos darrers anys.

El precursors d’aquesta vaga van estar l’Acció Sindical Unió General de Treballadors i el sindicat de CCOO. Conjuntament amb més representants d’altres sindicats més minoritaris com són els casos de l’OPA, la CNT i l’ATA. També van comptar amb el suport d’altres associacions i sindicats com el de periodistes, el món de la cultura, les organitzacions ecologistes, etc.

Com ja s’ha esmentat anteriorment, a més a més de factors més indirectes, el motiu principal pel qual nasqué La Vaga General 29-S és la reforma de legislació laboral aprovada el passat 17 de setembre. Un resum de les mesures més significatives que aquesta pren són:

-          Abaratiment del sou del treballador. Fins el setembre d’aquest 2010 el cost d’acomiadament per a l’empresari era de 45 dies per any treballat, d’ara en endavant la indemnització rebuda serà de 33 dies per any cotitzat, en la majoria de sectors. Cal afegir que 8 dies d’aquesta indemnització els finança els Fons de Garantia Salarial, abaratint a l’empresa el cost i facilitant-li l’acomiadament procedent.

-          Facilitat per a dur a terme acomiadaments col·lectius. Davant la debilitat financera de les empreses causada per la crisi econòmica, s’han retallat els criteris als quals una companyia ha d’estat sotmesa per a dur a terme acomiadaments objectius. 

-          Afavoriment a les empreses de treball temporal i així la precarietat laboral que aquestes suposen. Dóna la possibilitat a les empreses a participar en sectors com l’Administració pública, el qual abans estava vetada. 

-          Pèrdua de poder pels convenis col·lectius. Ja no caldrà recórrer a l’arbitratge en cas que l’empresa decideixi dur a terme una reducció salarial, així que aquesta gaudirà de més facilitats per a dur a terme aquest procés.

Cal afegir que, el manifest realitzat el 29 de setembre també convocava un crit per reivindicar en contra dels següents aspectes més generals: els presents canvis radicals en la política econòmica del govern, l’elevat índex d’atur, la congelació de les pensions i la reducció de sous a càrrec de l’Administració Pública, la retallada de les ajudes públiques per natalitat i de pressupostos en construcció d’obra pública que, malauradament, contribuirà en el creixement de l’atur al ser un dels sector que més ocupació ofereix.

Els objectius que els sindicats pretenien assolir amb aquesta vaga, eren  generar creixement econòmic, generar ocupació, estabilitat en els drets socials i establir un nou model de negociació col·lectiva més obert i participatiu.

En l’àmbit polític trobem diversitat d’opinions. Mentre el partit mandatari en aquests moments, el PSOE, tot i veure’s afectat negativament per la vaga (al ser un manifest que ataca el  seu govern), s’hi va solidaritzar declarant  que era una expressió dels treballadors per defensar els seus drets. El Partit Popular, evidentment, no hi donà suport, tot i que tampoc s’hi va posicionar clarament en contra, ja que la vaga era un atac contra la seva oposició i el seu resultat podria ser favorable pel partit. CIU, en canvi, declarà públicament que no considerava que la conjuntura actual fos un bon moment per proposar una vaga, sinó que socialment hauríem d’estar treballar més a fons en millorar l’economia del país. ERC opinava que aquesta era una vaga imprescindible perquè el govern rectifiqui sobre les seves últimes mesures anticrisi que ataquen a la protecció social.  IU-ICV compartia aquesta mateixa opinió afegint que mancava de sentit imposar una reforma laboral per després voler plantejar un diàleg amb els sindicats.

Cal dir que la vaga  va tenir impactes en la vida quotidiana de la ciutadania, sobretot pel que fa el transport públic.  Tal i com va dictar el passat dimecres 22 de setembre la consellera de Treball Mar Serna, els serveis de transport públic oferien una prestació de serveis mínims, alterant d'aquesta manera els serveis habituals.  

Les estacions de tren respiraven un aire de tranquil·litat i llargues cues ocupaven les parades de taxis. La vaga, doncs, també va arribar de manera notable als mitjans de transport de la ciutat de Barcelona.  

Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, Transports Metropolitans de Barcelona,  i RENFE només van oferir els serveis mínims, que cobrien, tan sols, un 25% dels serveis durant la franja horària compresa entre les 6.30 i 9.30 del matí  i 17.00 i 20.00 de la tarda, reconegudes també, com a “hores punta”. Durant la resta d' hores les estacions romangueren  tancades al públic.

En quant els trens de llarga distància, només varen estar operatius els de la companyia AVE amb un 20% del servei respecte la jornada habitual.

Pel que fa la participació dels treballadors a la vaga, els dels torns corresponents als serveis mínims establerts tenien l'obligació d'assistir-hi. La resta tenien dret a secundar vaga, tot i saber que perdrien el sou corresponent a aquella jornada.

Però, i els comerços? Com afectà la vaga als establiments de la ciutat?

Persianes a mig obrir i treballadors dins fent feina és el que es veia a l’interior de l’estació de Sants de Barcelona el dia de la Vaga General. Establiments i empleats atemorits pels piquets (tot i que n’hi havia que actuaven mitjançant el diàleg)  i grups anarcosindicalistes vandàlics  començaven el dia. 


Responien que les botigues estaven tancades, però els treballadors seguien duent a terme la seva feina per no perdre el sou o per por a ser acomiadats.

“No podemos decir nada”. Aquesta va estar una de les frases que més es van repetir al llarg del matí als petits i mitjans comerços, tot i que, molt probablement, molts d'ells desitjaven estar a casa seva o manifestant-se. Els treballadors dels establiments, a més, afirmaven que “des de dalt” se’ls prohibia respondre a preguntes a la premsa sobre els motius pels quals feien vaga.

Altres, els que sí van respondre a les qüestions, majoritàriament no van secundar la vaga, argumentant que en temps de crisi no es podien permetre deixar d’ingressar una part del seu salari.

No obstant, la majoria d’entrevistats, afirmaven que si no se’ls hagués descomptat res, haguessin fet vaga, ja que, no estaven d’acord amb la nova reforma laboral que el Govern Central vol implantar.

La culminació del dia de la vaga va ser la manifestació promoguda per la  CNT (Confederació Nacional de Treballadors).  A les cinc de la tarda un nombre reduït de persones, entre elles membres del sindicat, joves activistes i companys de la CGT (Confederació General del Treball) Catalunya, van començar a reunir-se a Plaça Universitat. Sota el lema “ni reforma laboral, ni sindicats còmplices, ni retallades socials. La lluita és cada dia, prou agressions a la classe treballadora”, fent referència a la desaprovació que sentien per la reforma laboral aprovada pel govern de Zapatero van iniciar la manifestació. 

Una hora més tard, el grup de manifestants, ja força més gran, caminava en direcció Via Laietana, passant per Pelai, Plaça Catalunya i Plaça Urquinaona.

                                    

Un membre de CNT Catalunya declarava: “hem organitzat la nostra pròpia marxa perquè compartim els motius però no les formes amb els sindicats CCOO i UGT, ja que aquests no actuen fidelment als principis dels treballadors”. Afegia que “el seu sindicat no té tant poder de convocatòria com altres” i a més a més “si és necessari recórrer a la violència i destrucció de mobiliari urbà per fer-se notar, no tenim cap problema en fer-ho”.

“Mort a l’Estat i visca l’anarquia”, “obrer, si no lluites, ningú t’escolta” o “comissions groga és i UGT també” van ser les consignes més cridades al llarg de la manifestació. Missatges com “el problema no és la crisi, és el capitalisme” o “penjarem l’últim polític amb els budells de l’últim policia” es van poder observar a les parets per on recentment havia passat la marxa. CNT va insistir clarament al llarg de tot el trajecte (mitjançant megafonia) que la Vaga General va estar convocada malament i tard.

Més tard, una densa fumera procedent de Plaça Urquinaona va motivar l’enrenou general, fins que una furgoneta de la Policia Nacional va irrompre precipitadament enmig de la manifestació, fet que va desencadenar reaccions violentes i vandàliques, com ara fogueres, pintades, trencament de vidres i furts en diverses botigues del centre. En aquest punt de la tarda la manifestació convocada per CNT va topar amb la de CCOO i UGT, factor que va incrementar l’agitació pública. Els aldarulls organitzats pels grups antisistema, els anarcosindicalistes i els ocupes que aquell mateix dia van ser desallotjats de l’antiga seu de Banesto, van fer que la manifestació que havia de ser pacífica, acabés en un acte caòtic, causant desperfectes i destrosses al mobiliari urbà, fet que suposarà un desemborsament de 262.500 euros per reparar-los.

Així és com va viure Barcelona el dia 29 de setembre, el dia de la Vaga General per lluitar pels drets dels treballadors, per la justícia, la dignitat i sobretot per protestar en contra de la nova reforma laboral .

Però, la profunda crisi econòmica per la qual estem passant va poder  més que els principis que la majoria de ciutadans tenen envers la no implantació de la nova reforma laboral ? Són els actes vandàlics la solució pel canvi de polítiques laborals? Aquestes i altres preguntes que el temps i les negociacions resoldran, suposem, poc a poc.

Marta Mejias, Marçal Díez, Alba Vera, Xènia Castillo, Alba Vande Vliet.

Els antisistema cremaven tot el que trobaven 

Pancarta de la manifestació convocada per la CNT

Petita mostra dels actes vandàlics durant la manifestació

El desert de l'Estació de Sants

"Està tancat però no fem vaga"

"Siusplau pot parlar més fluix?"

Grups antisistema pintaren parets 

Els treballadors havien de netejar el que els vàndals embrutaven

Contenidor en flames 

Els bombers en una de les múltiples sortides que hagueren de fer aquell dia

La cua de les parades de taxis

Destrosses al carrer

Actuació dels Mossos d'Esquadra

Grup de sindicalistes de CCOO

CGT 

El perquè

Segons, minuts, hores, dies, ... Temps.

Diuen que si A és igual a B, i B és igual a C; A és igual a C. Podem dir, doncs, que com que el temps s'omple d'experiències i les experiències construeixen la vida, temps és vida?

El que sí que sabem és que el temps no s'atura i no l'hem de deixar escapar.

Aquí dedicaré una part del meu Temps per explicar i reflexionar sobre el perquè d'algunes qüestions que cada dia fan que el món estigui en constant canvi i moviment, per relatar fets que no hem de deixar que ens passin per alt, i, per descriure algunes experiències interessants que he viscut o que crec que he d'escriure per no deixar que els temps les esborri de la memòria. 

Així doncs, faig el primer pas i em decideixo a posar primera i arrencar el meu blog.