Pages

mercredi 9 novembre 2011

Vena periodista, a mitjanit

Fa dies que penso en tornar a escriure. Però és difícil trobar el moment . com sempre, sempre, és de nit i quan hauria de fer estona que dormo. Avui de fet escric des de la Blackberry (que l'he decidit tornar a engegar -diuen que quan dorms prop de l'aparell s'ha d'apagar sinó pots intoxicar-te amb les ones que desprèn-). M'he inspirat? No sé si ésla paraula però m'ha vngut de gust tornar a obrir el blog que ara farà un any em van obligar a crear. Sí, obligar. Crec que mirant el nou programa de l'Andreu Buenafuente i l'Eduard Punset m'ha decidit a tornar  obrir el mòbil que per cert, va arxilent i les paraules tarden 3 segons en escriure's (i de regal posa les lletres que vol). El que deia. Punset, que tot i tenir cara (i cabells d'Einstein), li ha robat la veu a Joan Pera, ha dit, així com ui no vol la cosa que hi ha vida abans de morir. I té raó. Vivim com si no fóssim eterns, i gràcies a un Déu (un tant misteriós i, sincerament, en massa ocasions, dolent) tots posem un punt i final a les nostres vides.  Vides que per sort, o per desgràcia no sbem quan acabaran, i que vivim, o no, amBil•lusió i amb certa intensitat (uns amb més empenta i altres més...aturats per dir-ho d'alguna manera). Com sempre que escrivia al blog, arriba un punt que ja no sé ni per què estic a 10 centímetres de pantalla -minúscula- de la Blackberry (en aquest aspecte el bon Déu també em va dotar d'una vista que s'agraeix). Però no parlo de Déu que m'ofusca. Ah en realitat, m'he posat escriure perquè tenia ganes de recuperar aquell intent de vena periodista -com seu nom indica tot es va quedar en un intent (els intents diuen, i penso també, que sempre es valoren)- que vindria a ser com el record que tenim que en un passat vam tenir cua i ara només és un osset que toca la pera si te'l trenques.
I em temo que la vena comença a adormir-se. O potser és que m'està agafant una mena de dolor als dits  de tant apretar les tecles -segueixo picant ben fort, per si les mosques-. Sens dubte avui, durant aquesta estona melancòlica, inspirada, o cansada, m'ha acompanyat la millor banda sonora: clic clic clic - Blackberry, per servir-la. Gràcies per destrossar-me les articulacions dels dits -ja torts-, la vista -immillorable- i els nervis. Ara ja puc anar a dormir tranquil•la. Bona nit.

Ps. No es recomana escriure textos de l'estil ni de nit ni des de Blackberry ni a mig pam de la pantalla.

mercredi 30 mars 2011

Deliri de mitjanit

Són les 00.00. Tinc son. Molta feina i poques ganes. No estic motivada i si no em motiven no faig res. El facebook em distreu i perdo el temps. Rabio, rabio molt. I quan miro la foto rabio més. M'oblido de prendre'm la maleïda pastilleta de cada que té un prospecte - que sempre penso que qui l'hagi escrit s'ha mort. Mort de tots els efectes secundaris que pot donar-. Escolto Manel i les seves lletres em fan pensar i m'inspiren força. Estic escrivint aquí mentre hauria d'estar redactant un comentari comparatiu d'unes notícies que no m'interessen. Sento com la rentadora dóna moltes voltes i fa soroll a litres d'aigua que es mouen. No sé per quin motiu és més barat posar la rentadora i el rentaplats a la nit. M'he de posar el despertador. Miro el mòbil i rabio. Potser no hauria de rabiar tant. Segur que no deu ser bo. Han passat cinc minuts i segueixo movent els dits picant molt fort les tecles - sí, m'agrada picar fort les tecles i ho faig-. Encara no m'he pres la pastilla i no me n'he d'oblidar. Em fa ràbia prendre'm pastilles però en el fons els hi he de donar les gràcies. Sense elles potser no estaria aquí fent això que faig. Qui sap. M'intento inspirar pel comentari i crec que no puc. Però m'és igual. Si no em surt bé, doncs mala sort. Crec que pateixo estrès (no sé si estrès va amb accent obert o tancat però a mi m'agrada més com queda amb obert, així que ho escric amb accent obert). Per què no surten totes les paraules que vull al DIEC? M'enfada. No m'agrada el desordre. M'angoixa i no em deixa concentrar. No té cap mena de sentit tot això que faig, però em ve de gust fer-ho. Perquè no sé si demà ho podré fer. Carpe diem. Per què la gent no sap valorar el que té i espera a perdre-ho per adonar-se'n? No ho entenc. Jo visc el dia a dia. Ara la bateria s'està acabant i no vull que se'm borri això sinó sí que rabiaré més que mai. Segueixo escoltant la mateixa cançó de Manel i perdent el temps - o no- picant els dits amb força contra les tecles desgastades de tant colpejar-les. Vull viatjar ben lluny... si fos rica. Però no ho sóc i ho tinc assumit. Han passat 16 minuts i jo aquí. Què faig? El que vull. No m'agrada Estructura de la Comunicació. No m'interessa  A més, per què coi he de gastar un CD -que hi ha crisi i van cars- per posar un vídeo de 2 minuts descarregat del YouTube? No crec que sigui necessari, de veritat. I més igual qui llegeixi això. És una assignatura que no m'aporta absolutament res. Perquè a mi saber quina teoria sociopolítica correspon a una notícia publicada fa tres mesos m'importa un pito. Apago el mòbil i així no rabiaré -o sí-, però com a mínim no m'atacaran les radiacions. Crec que m'hauré de prendre les altres pastilles per l'estrès (amb accent obert perquè ho he decidit jo), potser m'aniran bé per calmar-me. Si més no jo m'autoconvenceré que fan efecte. La clau és creure't que funciona i segur que em sentiré millor. Avui em ve de gust escriure així tot seguit i amb punts i seguit. Perquè la vida està escrita amb punts i seguits i algun punt i coma. I quan ens morim la vida fa un puntet i final. Em sento una mica àvia. Puc tenir més malalties? Sí, bien sûr! Però jo crec que ja en tinc prou amb el que tinc. No en vull més. Però ja se sap,"no hay mal que por bien no venga" i tenir una malaltia t'ensenya a creure en aquesta frase feta o refrany o el que sigui. Sóc estranya i ho sé. Però cadascú és com és. Els meus amics ho saben i la meva família també. I jo els estimo, ja ho saben perquè els ho dic i els ho intento demostrar sempre que puc -tot i que la rabiüdesa m'envaeix tot sovint-. Vaig néixer així i em cremaran -perquè no vull acabar podrida en una caixa de fusta entaforada a un forat, gràcies- així. Jo tinc les meves teories de la meva manera de ser, i me les crec. No sóc normal, però què és normal? Sí, dec ser molt nerviosa i la gent diu que hiperactiva, però què saben? I la gent que és encantada què? No m'agrada la gent encantada i lenta. Em posa nerviosa. No sé per quin motiu però em treu de polleguera veure com per posar un got al rentaplats tarden 5 minuts. I tampoc m'agrada la impuntualitat injustificada. Sóc una maniàtica. M'he cansat d'escriure i posaré punt i final al meu deliri de mitjanit (ja he trobat títol per a la publicació, així de cop, sense buscar-lo). M'agrada. Deliri de mitjanit. S'assembla a la cançó de Sau, "El tren de mitjanit". Si és que no pot tenir altre nom això que he fet. Ara, obriré el calaix, treuré la pastilla de color caca descolorida i me l'empassaré. Acabaré la pràctica que m'ha dut a escriure tot això, em posaré el despertador, i tancaré els ulls. Bona nit. 


ps. Si hi ha faltes és perquè no tinc gens de ganes de tornar-me a llegir el text amb punts i seguits que picant picant les tecles de manera agressiva s'ha allargat una mica.
ps 1. Per cert, escric quan m'inspiro i quan vull. i no perquè em posin bona nota a l'expedient de final de semestre, això és el de menys. Escriure per escriure, no.
ps 2. Això sobrepassa els límits. No queden pastilles. Només prospecte d'un metre i mig. Per una nit que no me la prengui no passarà res. Ah, del que no m'he d'oblidar és de prendre'm el medicament de l'asma que sinó em costipo i no puc dormir.
ps 3. m'estic dedicant a escriure més coses que em passen pel cap però ara tinc ganes de fer un mortal, segur que deixaria de rabiar i potser recuperaria el seny.
ps 4. La impressora ha decidit fer-me boicot. Clar sempre boicot quan menys ho necessito. Això crec que se'n diu ser afortunada. 

mardi 22 février 2011

Esquivem la "Llei de vida"

A vegades, de cop, et venen tot de records. Records tenyits de nostàlgia, d’esperança, de somriures, de persones que ja no hi són, i d’altres que han anat apareixent per canviar el nostre rumb.

De mica en mica un se n’adona com de ràpid passen els anys i a quina velocitat les coses -les petites coses- canvien tota una vida. Una vida que pensant-ho bé, és curta. Massa curta en relació amb tot el que volem fer i amb totes les il·lusions i somnis que ens proposem fer realitat.

Persones, moments i llocs que no s’esborren i marquen un camí. Experiències. De bones, molt bones. I de no tant bones, potser fins i tot tirant a horroroses. Però són això, experiències que ens fan ser nosaltres, que ens fan créixer i ser qui volem ser, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

Ràbia. Sí, em fa ràbia veure que les persones deixen passar bones oportunitats, d’aquelles que només veus passar una vegada i s’esvaeixen per sempre. Persones que no valoren ni el que tenen, ni el que podrien tenir, ni, fins i tot,  el que ja han perdut. És molt fàcil dir-ho, és cert, però fins que no perdem les coses no les sabem valorar tal i com eren. És aleshores, quan ja no ho tenim, que la nostàlgia recorre per dins nostre i pensem “hagués hagut d’aprofitar aquell moment”, “tant de bo hagués sabut valorar més aquella persona”, “i si hagués anat...”.

Potser no tinc raó, però fins que les meves experiències no em diguin el contrari ho seguiré creient. Per saber valorar realment qui i què tenim hem de passar per males experiències. És aleshores quan podem saber veritablement amb qui podem comptar, i què hem de saber estimar aprofitar.

Lluitar. Motivació i superació. Lluitar per no perdre el que tenim i lluitar per allò que volem aconseguir. Sí, segur que és això. Marcar-nos unes fites i lluitar fins a aconseguir-les. Pel camí caurem, però aprendre’m. I tornarem a entrebancar-nos una i altra vegada amb la mateixa pedra. L’ésser humà és així, ha de caure moltes vegades per adonar-se que allà hi ha una roca. Però al final ens aixequem. I segurament tornarem a relliscar, però aquest cop amb un altre obstacle. Un altre obstacle que ens ensenyarà moltes altres coses.

Diuen, però, que és llei de vida. Que quan tenim les coses no les volem ni les valorem, i quan no les tenim, donaríem fins l’últim trosset de pell per tenir-les o per recuperar-les.

Però potser la clau de debò és intentar fintar la "Llei de vida". Esquivem-la. Aprofitar cada segon que la vida ens regala, aprendre de cada experiència i apreciar allò que tenim abans que se’ns escapi.