Deliri de mitjanit

Són les 00.00. Tinc son. Molta feina i poques ganes. No estic motivada i si no em motiven no faig res. El facebook em distreu i perdo el temps. Rabio, rabio molt. I quan miro la foto rabio més. M'oblido de prendre'm la maleïda pastilleta de cada que té un prospecte - que sempre penso que qui l'hagi escrit s'ha mort. Mort de tots els efectes secundaris que pot donar-. Escolto Manel i les seves lletres em fan pensar i m'inspiren força. Estic escrivint aquí mentre hauria d'estar redactant un comentari comparatiu d'unes notícies que no m'interessen. Sento com la rentadora dóna moltes voltes i fa soroll a litres d'aigua que es mouen. No sé per quin motiu és més barat posar la rentadora i el rentaplats a la nit. M'he de posar el despertador. Miro el mòbil i rabio. Potser no hauria de rabiar tant. Segur que no deu ser bo. Han passat cinc minuts i segueixo movent els dits picant molt fort les tecles - sí, m'agrada picar fort les tecles i ho faig-. Encara no m'he pres la pastilla i no me n'he d'oblidar. Em fa ràbia prendre'm pastilles però en el fons els hi he de donar les gràcies. Sense elles potser no estaria aquí fent això que faig. Qui sap. M'intento inspirar pel comentari i crec que no puc. Però m'és igual. Si no em surt bé, doncs mala sort. Crec que pateixo estrès (no sé si estrès va amb accent obert o tancat però a mi m'agrada més com queda amb obert, així que ho escric amb accent obert). Per què no surten totes les paraules que vull al DIEC? M'enfada. No m'agrada el desordre. M'angoixa i no em deixa concentrar. No té cap mena de sentit tot això que faig, però em ve de gust fer-ho. Perquè no sé si demà ho podré fer. Carpe diem. Per què la gent no sap valorar el que té i espera a perdre-ho per adonar-se'n? No ho entenc. Jo visc el dia a dia. Ara la bateria s'està acabant i no vull que se'm borri això sinó sí que rabiaré més que mai. Segueixo escoltant la mateixa cançó de Manel i perdent el temps - o no- picant els dits amb força contra les tecles desgastades de tant colpejar-les. Vull viatjar ben lluny... si fos rica. Però no ho sóc i ho tinc assumit. Han passat 16 minuts i jo aquí. Què faig? El que vull. No m'agrada Estructura de la Comunicació. No m'interessa  A més, per què coi he de gastar un CD -que hi ha crisi i van cars- per posar un vídeo de 2 minuts descarregat del YouTube? No crec que sigui necessari, de veritat. I més igual qui llegeixi això. És una assignatura que no m'aporta absolutament res. Perquè a mi saber quina teoria sociopolítica correspon a una notícia publicada fa tres mesos m'importa un pito. Apago el mòbil i així no rabiaré -o sí-, però com a mínim no m'atacaran les radiacions. Crec que m'hauré de prendre les altres pastilles per l'estrès (amb accent obert perquè ho he decidit jo), potser m'aniran bé per calmar-me. Si més no jo m'autoconvenceré que fan efecte. La clau és creure't que funciona i segur que em sentiré millor. Avui em ve de gust escriure així tot seguit i amb punts i seguit. Perquè la vida està escrita amb punts i seguits i algun punt i coma. I quan ens morim la vida fa un puntet i final. Em sento una mica àvia. Puc tenir més malalties? Sí, bien sûr! Però jo crec que ja en tinc prou amb el que tinc. No en vull més. Però ja se sap,"no hay mal que por bien no venga" i tenir una malaltia t'ensenya a creure en aquesta frase feta o refrany o el que sigui. Sóc estranya i ho sé. Però cadascú és com és. Els meus amics ho saben i la meva família també. I jo els estimo, ja ho saben perquè els ho dic i els ho intento demostrar sempre que puc -tot i que la rabiüdesa m'envaeix tot sovint-. Vaig néixer així i em cremaran -perquè no vull acabar podrida en una caixa de fusta entaforada a un forat, gràcies- així. Jo tinc les meves teories de la meva manera de ser, i me les crec. No sóc normal, però què és normal? Sí, dec ser molt nerviosa i la gent diu que hiperactiva, però què saben? I la gent que és encantada què? No m'agrada la gent encantada i lenta. Em posa nerviosa. No sé per quin motiu però em treu de polleguera veure com per posar un got al rentaplats tarden 5 minuts. I tampoc m'agrada la impuntualitat injustificada. Sóc una maniàtica. M'he cansat d'escriure i posaré punt i final al meu deliri de mitjanit (ja he trobat títol per a la publicació, així de cop, sense buscar-lo). M'agrada. Deliri de mitjanit. S'assembla a la cançó de Sau, "El tren de mitjanit". Si és que no pot tenir altre nom això que he fet. Ara, obriré el calaix, treuré la pastilla de color caca descolorida i me l'empassaré. Acabaré la pràctica que m'ha dut a escriure tot això, em posaré el despertador, i tancaré els ulls. Bona nit. 

ps. Si hi ha faltes és perquè no tinc gens de ganes de tornar-me a llegir el text amb punts i seguits que picant picant les tecles de manera agressiva s'ha allargat una mica.
ps 1. Per cert, escric quan m'inspiro i quan vull. i no perquè em posin bona nota a l'expedient de final de semestre, això és el de menys. Escriure per escriure, no.
ps 2. Això sobrepassa els límits. No queden pastilles. Només prospecte d'un metre i mig. Per una nit que no me la prengui no passarà res. Ah, del que no m'he d'oblidar és de prendre'm el medicament de l'asma que sinó em costipo i no puc dormir.
ps 3. m'estic dedicant a escriure més coses que em passen pel cap però ara tinc ganes de fer un mortal, segur que deixaria de rabiar i potser recuperaria el seny.
ps 4. La impressora ha decidit fer-me boicot. Clar sempre boicot quan menys ho necessito. Això crec que se'n diu ser afortunada. 

http://www.youtube.com/watch?v=YVcVmkb37Q0&feature=related com a font d'inspiració funciona.