Formatge amb forats

Formatge amb forats?

Les metàfores són molt útils per a descriure realitats de manera subtil, però alhora molt clara. I aquesta no pretén ser-ho menys. Jo concebo l’educació com un formatge, rodó, ple, compacte però me n’adono que no, que ens trobem dins d’un formatge emmental. Un formatge amb forats, molts forats. Amb aquesta crítica tinc la intenció de fer una reflexió sobre uns dels problemes més greus de la societat des d’un punt de vista totalment subjectiu, que es desprèn de la meva experiència.

Des de que som ben petits que ens passem moltes hores dins una escola, on la nostra educació deixa d’estar a mans dels pares i mares i passa a ser exercida pels mestres. Per aquest motiu, aquesta simbiosi té un pes tan important en la nostra vida i en la societat. Però què li està passant a l’educació? Hi ha un problema social i cultural que s’ha desencadenat per una crisi de valors? És un problema de manca de finançament que ens aboca a un sistema educatiu feble i trencadís?

Tots sabem que tot canvia amb el temps. Les maneres de pensar i de veure el món són com una papallona que va passant per la seva metamorfosis. De fet és fàcil adonar-se com de de pressa canvien les coses. Quan la meva mare m’explica que a l’escola - als anys 70 - si es portaven malament el mestre els etzibava un cop de regle a les mans penso que em parla de la prehistòria. Ara els alumnes contesten els professors i no passa res. El respecte s’ha anat perdent. Com és que tot ha canviat tant en tan poc temps?

Els forats del formatge són profunds. Forats que impedeixen que les generacions que d’aquí uns anys haurem de fer avançar el país tinguem dificultats per formar-nos, madurar i créixer envoltats d’uns valors que haurien de garantir el nostre èxit. És doncs, per això, que cal plantejar-se quina és l’arrel del problema i potser fer una tesi de les possibles solucions, assumpte que aquí no abordaré.

Aquesta crítica es construeix a base de moltes preguntes que em venen al cap i que vull respondre’m per entendre el perquè d’aquesta història de la qual jo, avui, en formo part.

Què passa a les aules?

Segurament molts discutirien aquesta afirmació, però crec fermament que les aules han entrat en una dinàmica on prima la passivitat, on regna la “Llei del mínim esforç”. I no només els  alumnes ens hem anat tornant mandrosos, sinó també els professors. Per parlar d’això em venen moltes imatges al cap. Però sobretot els records es remunten a fa uns anys, quan anava a l’institut. Arribar a l’aula a les 8 del matí. Deixar la motxilla sobre la taula i treure els llibres. Asseure’m a la cadira. El professor obria el seu llibre i llegia el que jo també tenia escrit al meu llibre de text. I jo subratllava o jugava a un joc molt entretingut de números. Recordo moltes classes avorrides. Sempre he pensat que “jo de llegir ja en sé”.

Puc comptar amb els dits d’una mà els que jo considero i avaluo com a “bons professors”. Des del meu punt de vista un bon professor és aquell qui sap de què parla, que t’explica el que diu el llibre sense llegir-lo i una mica més, i et deixa una porta oberta al dubte, a la crítica, a que qüestionis allò que et diu, a que argumentis. Un bon porfessor parla amb ganes, amb il·lusió per atrapar-te i despertar-te l’interès per la matèria que a ell també li agrada. Són aquells que venen cada dia a les 8 no només per cobrar a final de mes i pensar en els ponts i les vacances des de principi de curs. Això és el que marca la diferència. L’esforç i les ganes de fer la feina ben feta. Sempre he dit que per fer una cosa mal feta no cal perdre el temps. Les coses si es fan, s’han de fer bé.

Recordo especialment alguns professors, alguns “bons professors” que han fet que m’interessi la literatura, que tingui interès en saber què passa al món i que han aconseguit que en mi es vagi formant, de mica en mica, un esperit crític. Però de tots els professors, en són tan pocs els que considero que m’han transmès aquesta il·lusió per aprendre, que me’n lamento. Com també lamento que alguns professors no puguin acceptar l’esperit crític dels alumnes, i es sentin ofesos quan es posa en qüestió una opinió seva o una metodologia o un criteri. D’això també en tinc experiència,...més d’una.

Els nois i noies ja no tenen ganes d’aprendre? El problema, és doncs dels pares que no eduquen en la cultura de l’esforç? La societat ens ha ensenyat que amb un cinc ja en tenim prou i no cal donar més si no és necessari? 

Avui tornava amb dues amigues després de ballar i, com sempre, volíem arreglar el món. No l’arreglarem....acabem dient-nos, però són aquestes converses les que porten a preguntar-te perquè les coses van com van i ens permeten suggerir propostes per a solucionar-les.

L’Alba fa uns mesos va deixar el Batxillerat perquè no se sentia motivada, anava a classe sense ganes d’aprendre el que li volien ensenyar. Fa poc que s’ha inscrit a un Cicle Formatiu de Grau Mitjà de cuina i pastisseria. Mentre ho explica se la veu il·lusionada i amb ganes de fer el que li agrada. Sovint comenta que, en el seu moment, quan va acabar 4t d’ESO, hagués hagut de començar el Cicle Formatiu i així no “hagués perdut anys”. Jo li dic que el temps no es perd, i ella, que no és menys, tampoc l’ha perdut. Però durant gairebé dos anys ha cursant uns estudis que l’han avorrit i han fet que, com molts joves, digui que “no li agradi estudiar”.

La Gemma té un germà de quinze anys que està acabant 4t d’ESO i té Transtorn de Dèficit d’Atenció. Quan tots els nens dediquen una hora a estudiar, ell n’ha de dedicar tres. Ell diu que li agrada l’esport i l’enginyeria.  La seva mare insistia en què havia de fer Batxillerat, que fer un mòdul era “de tontos”. La Gemma va aconseguir fer entrar en raó els seus pares i, finalment, el seu germà podrà per fer allò que li agrada, que li interessa i que el motiva.

Aquestes dues històries em serveixen per formular-me una altra pregunta: “És necessari obligar als joves a cursar uns estudis que, a criteri dels pares i mares, els servirà per a tenir un futur digne i de qualitat?”. Segons Plató, cadascú ha de fer el seu propi ofici, aquell per al que té qualitats i desig, per tal de col·laborar amb els altres, és a dir, si cadascú s’especialitza en alguna cosa podrà compartir amb els altres els productes que sigui capaç de crear i els altres faran el mateix amb ell.

La universitat. Les circumstàncies de la vida m’han portat a estudiar un any a la Universitat Autònoma de Barcelona i aquest any, a l’INEFC de Barcelona. Com a l’escola i com a tot arreu, hi ha alumnes amb ganes de treballar i esforçar-se i d’altres que paguen per passar-se la carrera demanant apunts al company i copiant als exàmens des de l’smartphone, aplicant doncs la “Llei del mínim esforç”. Així mateix disposem de professors amb ganes d’ensenyar i d’altres que s’aprofiten de la seva situació laboral garantida i inqüestionable per a fer el mínim. Així doncs el problema segueix . La diferència rau en què a la universitat els alumnes hi van perquè així ho han decidit.

Però el despropòsit més greu de la situació arriba quan els alumnes amb afany d’impregnar-se de nous sabers i ganes d’aprofitar les hores d’estudi es veuen desmotivats i indignats en veure que alguns professors no s’hi impliquen.

És una relació, és cosa de dos. Professor i alumne. Quan els seus interessos no estan en sintonia es fa un altre forat al formatge. Tenint en compte que un professor pot compartir aules amb centenars d’alumnes, la destrossa pot ser severa.

Crisi de valors?

El passat 22 de maig,  Joaquim Maria Puyal recollia el premi al “Català de l’Any 2011” atorgat pel Periódico, i deia, amb molta raó, que “hem perdut la cultura de l’esforç”. Estic totalment d’acord amb el que diu el periodista reconegut de Catalunya Ràdio. Ens hem oblidat que les coses no cauen del cel i que cal treballar i implicar-nos per aconseguir-les? La crisi sembla que comença a fer-nos obrir els ulls.

Els valors culturals, socials i morals s’han d’absorbir des de petits. Falta de disciplina? Potser és això. La societat ens ha malacostumat a tenir tot el que volem sense dedicar-hi gaire esforç. Això és el que ens està passant factura.

Torno a parlar de la meva mare, que sempre ha estat un dels meus exemples a seguir. Sempre m’explica que quan tenia catorze anys se’n va anar a l’estiu un poble del Pallars Sobirà a treballar. No tenia cap dia de vacances, i es passava els dies fent neteja,  fent llits i preparant esmorzars en un hostal. A final de mes cobrava 30.000 pessetes, el que avui en dia serien 180 euros. Arribava a Sabadell i repartia aquests “quatre duros” amb els seus dos germans. I no ha replicat mai, ans al contrari, en té un molt bon record.

Ara som més egoistes. I m’hi incloc. Des de que tinc catorze anys, als estius, treballo. Cobro molts més diners dels que cobrava ella, i no els reparteixo amb ningú. No obstant, com ella, he après a valorar els diners, l’esforç que costa aconseguir-los i la recompensa de la feina ben feta.

És en aquest punt quan cal parlar sobre la base de l’educació i la tasca de la família i, ben seguidament, la dels mestres.

“Els futurs ciutadans, ens posen de manifest, dia darrera dia, amb les seves diverses maneres de comportar-se, que els pilars de la societat són els pares. És a ells a qui pertoca, més que a cap altre estament, de donar la mà i acompanyar els fills a gaudir de la formosor de la vida. Però immediatament després aquesta responsabilitat recau en els mestres.” Un dels mestres que escriu al blog “espiritualitatalaula.wordpress.com” té tota la raó quan afirma que primer són els pares, però l’esglaó immediat que els segueixen són els mestres i les aules.

Al mateix bloc, el mestre escriu una història que Miguel Àngel Santos Guerra en el seu llibre “Pedagogia contra Frankenstein” explica del famós Pericles. Diu que en certa ocasió va manar reunir a tots els genis creadors que havien ajudat a engrandir Atenes. Varen arribar arquitectes, enginyers, escultors, els militars, els filòsofs, astrònoms, matemàtics. Pericles va adonar-se que faltaven els pedagogs. “On són els pedagogs?, Va preguntar Pericles. “No veig els pedagogs per enlloc. Aneu a buscar-los”. Quan finalment arribaren, Pericles començar a parlar: “Aquí es trobaven els que amb el seu esforç transformen, embelleixen i defensen la ciutat. Però faltàveu vosaltres, que teniu la missió més important i elevada de totes, la de transformar i embellir l’ànima dels atenesos”.”

La conclusió és clara: cal tenir molta cura de la casta dels mestres i pedagogs. Dels qui depèn que la societat creixi sobre uns pilars ben forts i amb uns valors que ajudin a tenir consciència del que tenim, de l’esforç que hem de dedicar per a obtenir allò que desitgem i de la facilitat amb què tot pot esfumar-se i perdre’s per un forat.

Quin futur ens espera?

El 31 de gener de 2011 el Periódico publicava un article titulat: “Bruselas alerta por el altísimo fracaso escolar español”. El text explica que Espanya ha empitjorat des de l’any 2000 i que està a la cua dels països europeus. Les dades són preocupants: el 31,2% dels joves no conclou la secundària, més del doble de la mitjana europea (14,4%). Les xifres parlen per sí soles. El problema de l’educació doncs no és cap broma ni és quelcom amb què es pugui jugar.

Dic que no podem jugar-hi però sembla que el Govern no ho veu gaire clar. Retallem en educació i sanitat. Estan desmuntant els pilars de la societat del benestar. Menys pressupost, menys professorat, menys qualitat. A aquestes alçades això no ens ho podem permetre. Aquests reajustaments afecten i, de manera perjudicial, a tot el sistema educatiu que, cada cop més, penja d’un fil.

Quina és la millor solució per tapar aquests forats del formatge, que són econòmics, de manca de valors, de manca de vocació, de manca de sacrifici? Com ja he dit, en la base de l’educació és fonamental la família. Impregnar els nens i nenes de ben petits de la cultura de l’esforç i fer entendre que la vida no et regala res. El segon esglaó, l’escola. El professorat ha d’estar ben format, ben tractat, respectat i també avaluat. La societat  on vivim, revoltada i insegura no ajuda en aquests moments. L’alt percentatge de joves aturats d’avui en dia, sumat a les esgarrifoses xifres del fracàs escolar, tristament corresponen a la generació que haurà de treure el país d’aquesta crisi, econòmica i social.

Des del meu punt de vista crec que les claus perquè la societat avanci estan en:

Donar eines que permetin prioritzar un bon nivell educatiu per a tothom en l’àmbit familiar, escolar i social.  Els educadors han de formar persones amb un esperit crític i una visió del món oberta i madura que ajudi a afrontar els problemes des d’una altra perspectiva.

Créixer. Créixer en tots els sentits. Com a individus, ser conscients de la situació des d’un principi i aprendre a ser conseqüents amb els nostres actes. Valorar el que tenim i valorar l’esforç. Ser autocrítics cadascú amb sí mateix. Adaptar-nos als nous temps amb la màxima il·lusió i aplicar sempre aquest principi tan senzill: “La feina ben feta no té fronteres, la feina mal feta no té futur”.

M’agradaria que el formatge que donaré als meus fills, sigui ben rodó, ferm, consistent, compacte, que desperti els sentits, de gran qualitat,... i sense forats.