IM-PEP-INABLE

Això no es pot explicar amb paraules. Només un substantiu defineix aquest clàssic. Espectacle.

Això és sentiment d'equip,
d'equip vencedor. 

El màgic Barça ha tornat, ha golejat i ha humilat el Reial Madrid. Ni Cristiano Ronaldo, ni Benzema, ni Sergio Ramos, ni Pepe ni Xabi Alonso, ni el provocador Mourinho han pogut amb un Barça clarament superior. 

Davant un Futbol Club Barcelona espectacular, màgic i enlluernador, el Madrid ha jugat brut i no ha sabut estar a l'alçada del clàssic. Recordant que molts dels jugadors són companys de selecció, les picabaralles han sobrepassat els límits del respecte i del fair play i Cristiano Ronaldo, com sempre, ha volgut que les càmeres es fixessin en ell. Ha volgut posar ell la cirereta al pastís. Ha perdut la vergonya i s'ha atrevit a tocar a Pep Guardiola. Descarat i lamentable. 

Piqué ensenya la seva mà. Cinc dits, cinc a zero. Ningú s'esperava aquest resultat. Valdés, Piqué, Alves, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Villa i Pedro. Un onze titular que no ha fallat i que ha sabut fer gaudir de la millor manera. No obstant han estat 90 minuts de meravella pels barcelonistes que mirant com el Barça feia uns "rondos" que deixaven en ridícul els jugadors de Mourinho, demanaven cada vegada més gols i més espectacle. 

Pep Guardiola s'ha vist a la roda de premsa orgullós del seus jugadors, del seu equip. Del seu imparable i majestuós Barça, davant un Mourinho capcot, resignat i conforme amb una derrota que titlla de "fàcil de digerir perquè no hi havia la possibilitat de guanyar". 

Un cop més veiem que el futbol sap moure a milions de persones, de crear sentiment d'unió i d'omplir d'emocions i il·lusió als seguidors. I per molt que ahir diumenge les eleccions decepcionessin a la societat, l'esplèndid joc del Barça ha estat capaç de tornar a meravellar a tots els barcelonistes i escampar màgia i felicitat. 

La lliga no ha acabat, però la sensació que s'ha transmès des del Camp Nou és d'haver-la guanyat. Amb un clàssic d'aquest seductor estil, el que ha de venir promet massa. Des de 1899 fins ara el Barça segueix fent història i de la millor manera. 

Només puc acabar dient que, 

t'estimo Barça.

p.s. La sang culer corre per les venes. I no oblideu que ser del Barça és el millor que hi ha. 

Forever young

Som petits quan creiem que l'amor de veritat, el que és per sempre, per tota la vida, existeix. Som petits quan creiem l'amistat és el lligam que mai es trenca. Som petits quan somiem i creiem que el món està allà perquè es compleixin els nostres somnis. Quan som innocents, tot té sentit. La felicitat és l'estrella que ens guia i ens indica el camí correcte i, moltes vegades, l'inolvidable. 

Desitgem amb totes les nostres forces poder ser grans i fer les coses que ells fan. Creiem que el que fem ho oblidarem i serà intranscendent. Ens equivoquem.

El temps passa i deixem la infantesa per passar a l'edat adulta, és a dir, a tenir responsabilitats i molts mals de cap. Oblidem tot allò que creiem aleshores. 

És en aquest moment quan la nostàlgia apareix, i, personalment, crec que és un sentiment que permet fer reviure molts sentiments aparcats en un raconet petit del cor. Recordar el que vam viure fa temps, quan respiràvem felicitat i no ens preocupava caure ni embrutar-nos. Ens tornàvem a aixecar sempre i amb un somriure ben gran als llavis. 

El film català amb guió de Pau Freixas i Albert Espinosa, Herois,  que va arribar a la gran pantalla el 22 d'octubre, ens permet viatjar als anys 80, on cinc nois viuen un estiu que tota la seva vida recordaran com el millor estiu de la seva vida. 

Herois permet que tornem a volar en la innocència d'aquells anys que res ni ningú impedia que fóssim feliços. 

Recordar aquells dies, aquelles amistats, aquells amors, aquells somnis... És això el que realment ens omple de vida i deixa que un somriure se'ns escapi.

"Forever young... I want to be forever young,  do you really want to live forever, forever forever...

Alba Vande Vliet Gómez