Formatge amb forats?
Les metàfores són molt útils per a descriure
realitats de manera subtil, però alhora molt clara. I aquesta no pretén ser-ho
menys. Jo concebo l’educació com un formatge, rodó, ple, compacte però me n’adono
que no, que ens trobem dins d’un formatge emmental. Un formatge amb forats,
molts forats. Amb aquesta crítica tinc la intenció de fer una reflexió sobre
uns dels problemes més greus de la societat des d’un punt de vista totalment subjectiu,
que es desprèn de la meva experiència.
Des de que som ben petits
que ens passem moltes hores dins una escola, on la nostra educació deixa
d’estar a mans dels pares i mares i passa a ser exercida pels mestres. Per
aquest motiu, aquesta simbiosi té un pes tan important en la nostra vida i en
la societat. Però què li està passant a l’educació? Hi ha un problema social i
cultural que s’ha desencadenat per una crisi de valors? És un problema de manca
de finançament que ens aboca a un sistema educatiu feble i trencadís?
Tots sabem que tot canvia
amb el temps. Les maneres de pensar i de veure el món són com una papallona que
va passant per la seva metamorfosis. De fet és fàcil adonar-se com de de pressa
canvien les coses. Quan la meva mare m’explica que a l’escola - als anys 70 - si
es portaven malament el mestre els etzibava un cop de regle a les mans penso
que em parla de la prehistòria. Ara els alumnes contesten els professors i no
passa res. El respecte s’ha anat perdent. Com és que tot ha canviat tant en tan
poc temps?
Els forats del formatge són
profunds. Forats que impedeixen que les generacions que d’aquí uns anys haurem
de fer avançar el país tinguem dificultats per formar-nos, madurar i créixer
envoltats d’uns valors que haurien de garantir el nostre èxit. És doncs, per
això, que cal plantejar-se quina és l’arrel del problema i potser fer una tesi
de les possibles solucions, assumpte que aquí no abordaré.
Aquesta crítica es
construeix a base de moltes preguntes que em venen al cap i que vull
respondre’m per entendre el perquè d’aquesta història de la qual jo, avui, en
formo part.
Què passa a les aules?
Segurament molts discutirien
aquesta afirmació, però crec fermament que les aules han entrat en una dinàmica
on prima la passivitat, on regna la “Llei del mínim esforç”. I no només
els alumnes ens hem anat tornant
mandrosos, sinó també els professors. Per parlar d’això em venen moltes imatges
al cap. Però sobretot els records es remunten a fa uns anys, quan anava a
l’institut. Arribar a l’aula a les 8 del matí. Deixar la motxilla sobre la
taula i treure els llibres. Asseure’m a la cadira. El professor obria el seu llibre
i llegia el que jo també tenia escrit al meu llibre de text. I jo subratllava o
jugava a un joc molt entretingut de números. Recordo moltes classes avorrides.
Sempre he pensat que “jo de llegir ja en sé”.
Puc comptar amb els dits
d’una mà els que jo considero i avaluo com a “bons professors”. Des del meu
punt de vista un bon professor és aquell qui sap de què parla, que t’explica el
que diu el llibre sense llegir-lo i una mica més, i et deixa una porta oberta
al dubte, a la crítica, a que qüestionis allò que et diu, a que argumentis. Un
bon porfessor parla amb ganes, amb il·lusió per atrapar-te i despertar-te
l’interès per la matèria que a ell també li agrada. Són aquells que venen cada
dia a les 8 no només per cobrar a final de mes i pensar en els ponts i les
vacances des de principi de curs. Això és el que marca la diferència. L’esforç
i les ganes de fer la feina ben feta. Sempre he dit que per fer una cosa mal
feta no cal perdre el temps. Les coses si es fan, s’han de fer bé.
Recordo especialment alguns
professors, alguns “bons professors” que han fet que m’interessi la literatura,
que tingui interès en saber què passa al món i que han aconseguit que en mi es
vagi formant, de mica en mica, un esperit crític. Però de tots els professors,
en són tan pocs els que considero que m’han transmès aquesta il·lusió per aprendre,
que me’n lamento. Com també lamento que alguns professors no puguin acceptar
l’esperit crític dels alumnes, i es sentin ofesos quan es posa en qüestió una
opinió seva o una metodologia o un criteri. D’això també en tinc
experiència,...més d’una.
Els nois i noies ja no tenen
ganes d’aprendre? El problema, és doncs dels pares que no eduquen en la cultura
de l’esforç? La societat ens ha ensenyat que amb un cinc ja en tenim prou i no
cal donar més si no és necessari?
Avui tornava amb dues
amigues després de ballar i, com sempre, volíem arreglar el món. No
l’arreglarem....acabem dient-nos, però són aquestes converses les que porten a
preguntar-te perquè les coses van com van i ens permeten suggerir propostes per
a solucionar-les.
L’Alba fa uns mesos va
deixar el Batxillerat perquè no se sentia motivada, anava a classe sense ganes
d’aprendre el que li volien ensenyar. Fa poc que s’ha inscrit a un Cicle
Formatiu de Grau Mitjà de cuina i pastisseria. Mentre ho explica se la veu
il·lusionada i amb ganes de fer el que li agrada. Sovint comenta que, en el seu
moment, quan va acabar 4t d’ESO, hagués hagut de començar el Cicle Formatiu i
així no “hagués perdut anys”. Jo li dic que el temps no es perd, i ella, que no
és menys, tampoc l’ha perdut. Però durant gairebé dos anys ha cursant uns
estudis que l’han avorrit i han fet que, com molts joves, digui que “no li
agradi estudiar”.
La Gemma té un germà de
quinze anys que està acabant 4t d’ESO i té Transtorn de Dèficit d’Atenció. Quan
tots els nens dediquen una hora a estudiar, ell n’ha de dedicar tres. Ell diu
que li agrada l’esport i l’enginyeria.
La seva mare insistia en què havia de fer Batxillerat, que fer un mòdul
era “de tontos”. La Gemma va aconseguir fer entrar en raó els seus pares i, finalment,
el seu germà podrà per fer allò que li agrada, que li interessa i que el
motiva.
Aquestes dues històries em
serveixen per formular-me una altra pregunta: “És necessari obligar als joves a
cursar uns estudis que, a criteri dels pares i mares, els servirà per a tenir
un futur digne i de qualitat?”. Segons Plató, cadascú ha de fer el seu propi ofici,
aquell per al que té qualitats i desig, per tal de col·laborar amb els altres,
és a dir, si cadascú s’especialitza en alguna cosa podrà compartir amb els
altres els productes que sigui capaç de crear i els altres faran el mateix amb
ell.
La universitat. Les
circumstàncies de la vida m’han portat a estudiar un any a la Universitat
Autònoma de Barcelona i aquest any, a l’INEFC de Barcelona. Com a l’escola i com
a tot arreu, hi ha alumnes amb ganes de treballar i esforçar-se i d’altres que
paguen per passar-se la carrera demanant apunts al company i copiant als exàmens
des de l’smartphone, aplicant doncs
la “Llei del mínim esforç”. Així mateix disposem de professors amb ganes
d’ensenyar i d’altres que s’aprofiten de la seva situació laboral garantida i
inqüestionable per a fer el mínim. Així doncs el problema segueix . La
diferència rau en què a la universitat els alumnes hi van perquè així ho han
decidit.
Però el despropòsit més greu
de la situació arriba quan els alumnes amb afany d’impregnar-se de nous sabers
i ganes d’aprofitar les hores d’estudi es veuen desmotivats i indignats en
veure que alguns professors no s’hi impliquen.
És una relació, és cosa de
dos. Professor i alumne. Quan els seus interessos no estan en sintonia es fa un
altre forat al formatge. Tenint en compte que un professor pot compartir aules
amb centenars d’alumnes, la destrossa pot ser severa.
Crisi de valors?
El passat 22 de maig, Joaquim Maria Puyal recollia el premi al
“Català de l’Any 2011” atorgat pel Periódico, i deia, amb molta raó, que “hem
perdut la cultura de l’esforç”. Estic totalment d’acord amb el que diu el periodista
reconegut de Catalunya Ràdio. Ens hem oblidat que les coses no cauen del cel i
que cal treballar i implicar-nos per aconseguir-les? La crisi sembla que
comença a fer-nos obrir els ulls.
Els valors culturals,
socials i morals s’han d’absorbir des de petits. Falta de disciplina? Potser és
això. La societat ens ha malacostumat a tenir tot el que volem sense dedicar-hi
gaire esforç. Això és el que ens està passant factura.
Torno a parlar de la meva
mare, que sempre ha estat un dels meus exemples a seguir. Sempre m’explica que
quan tenia catorze anys se’n va anar a l’estiu un poble del Pallars Sobirà a
treballar. No tenia cap dia de vacances, i es passava els dies fent
neteja, fent llits i preparant esmorzars
en un hostal. A final de mes cobrava 30.000 pessetes, el que avui en dia serien
180 euros. Arribava a Sabadell i repartia aquests “quatre duros” amb els seus
dos germans. I no ha replicat mai, ans al contrari, en té un molt bon record.
Ara som més egoistes. I m’hi
incloc. Des de que tinc catorze anys, als estius, treballo. Cobro molts més
diners dels que cobrava ella, i no els reparteixo amb ningú. No obstant, com
ella, he après a valorar els diners, l’esforç que costa aconseguir-los i la
recompensa de la feina ben feta.
És en aquest punt quan cal
parlar sobre la base de l’educació i la tasca de la família i, ben seguidament,
la dels mestres.
“Els futurs ciutadans, ens
posen de manifest, dia darrera dia, amb les seves diverses maneres de
comportar-se, que els pilars de la societat són els pares. És a ells a qui
pertoca, més que a cap altre estament, de donar la mà i acompanyar els fills a
gaudir de la formosor de la vida. Però immediatament després aquesta
responsabilitat recau en els mestres.” Un dels mestres que escriu al blog
“espiritualitatalaula.wordpress.com” té tota la raó quan afirma que primer són
els pares, però l’esglaó immediat que els segueixen són els mestres i les
aules.
Al mateix bloc, el mestre
escriu una història que Miguel Àngel Santos Guerra en el seu llibre “Pedagogia
contra Frankenstein” explica del famós Pericles. Diu que en certa ocasió va
manar reunir a tots els genis creadors que havien ajudat a engrandir Atenes.
Varen arribar arquitectes, enginyers, escultors, els militars, els filòsofs,
astrònoms, matemàtics. Pericles va adonar-se que faltaven els pedagogs. “On són
els pedagogs?, Va preguntar Pericles. “No veig els pedagogs per enlloc. Aneu a
buscar-los”. Quan finalment arribaren, Pericles començar a parlar: “Aquí es
trobaven els que amb el seu esforç transformen, embelleixen i defensen la
ciutat. Però faltàveu vosaltres, que teniu la missió més important i elevada de
totes, la de transformar i embellir l’ànima dels atenesos”.”
La conclusió és clara: cal
tenir molta cura de la casta dels mestres i pedagogs. Dels qui depèn que la
societat creixi sobre uns pilars ben forts i amb uns valors que ajudin a tenir
consciència del que tenim, de l’esforç que hem de dedicar per a obtenir allò
que desitgem i de la facilitat amb què tot pot esfumar-se i perdre’s per un
forat.
Quin futur ens espera?
El 31 de gener de 2011 el
Periódico publicava un article titulat: “Bruselas
alerta por el altísimo fracaso escolar español”. El text explica que Espanya ha
empitjorat des de l’any 2000 i que està a la cua dels països europeus. Les dades
són preocupants: el 31,2% dels joves no conclou la secundària, més del doble de
la mitjana europea (14,4%). Les xifres parlen per sí soles. El problema de
l’educació doncs no és cap broma ni és quelcom amb què es pugui jugar.
Dic que no podem jugar-hi
però sembla que el Govern no ho veu gaire clar. Retallem en educació i sanitat.
Estan desmuntant els pilars de la societat del benestar. Menys pressupost,
menys professorat, menys qualitat. A aquestes alçades això no ens ho podem
permetre. Aquests reajustaments afecten i, de manera perjudicial, a tot el
sistema educatiu que, cada cop més, penja d’un fil.
Quina és la millor solució
per tapar aquests forats del formatge, que són econòmics, de manca de valors,
de manca de vocació, de manca de sacrifici? Com ja he dit, en la base de
l’educació és fonamental la família. Impregnar els nens i nenes de ben petits
de la cultura de l’esforç i fer entendre que la vida no et regala res. El segon esglaó, l’escola. El professorat ha d’estar
ben format, ben tractat, respectat i també avaluat. La societat on vivim, revoltada i insegura no ajuda en
aquests moments. L’alt percentatge de joves aturats d’avui en dia, sumat a les
esgarrifoses xifres del fracàs escolar, tristament corresponen a la generació
que haurà de treure el país d’aquesta crisi, econòmica i social.
Des del meu punt de vista
crec que les claus perquè la societat avanci estan en:
Donar eines que permetin
prioritzar un bon nivell educatiu per a tothom en l’àmbit familiar, escolar i
social. Els educadors han de formar
persones amb un esperit crític i una visió del món oberta i madura que ajudi a
afrontar els problemes des d’una altra perspectiva.
Créixer. Créixer en tots els
sentits. Com a individus, ser conscients de la situació des d’un principi i
aprendre a ser conseqüents amb els nostres actes. Valorar el que tenim i
valorar l’esforç. Ser autocrítics cadascú amb
sí mateix. Adaptar-nos als nous temps amb la màxima il·lusió i aplicar sempre
aquest principi tan senzill: “La feina ben feta no té fronteres, la feina mal
feta no té futur”.
M’agradaria que el formatge que donaré als meus fills,
sigui ben rodó, ferm, consistent, compacte, que desperti els sentits, de gran
qualitat,... i sense forats.
