Pages

mercredi 9 novembre 2011

Vena periodista, a mitjanit

Fa dies que penso en tornar a escriure. Però és difícil trobar el moment . com sempre, sempre, és de nit i quan hauria de fer estona que dormo. Avui de fet escric des de la Blackberry (que l'he decidit tornar a engegar -diuen que quan dorms prop de l'aparell s'ha d'apagar sinó pots intoxicar-te amb les ones que desprèn-). M'he inspirat? No sé si ésla paraula però m'ha vngut de gust tornar a obrir el blog que ara farà un any em van obligar a crear. Sí, obligar. Crec que mirant el nou programa de l'Andreu Buenafuente i l'Eduard Punset m'ha decidit a tornar  obrir el mòbil que per cert, va arxilent i les paraules tarden 3 segons en escriure's (i de regal posa les lletres que vol). El que deia. Punset, que tot i tenir cara (i cabells d'Einstein), li ha robat la veu a Joan Pera, ha dit, així com ui no vol la cosa que hi ha vida abans de morir. I té raó. Vivim com si no fóssim eterns, i gràcies a un Déu (un tant misteriós i, sincerament, en massa ocasions, dolent) tots posem un punt i final a les nostres vides.  Vides que per sort, o per desgràcia no sbem quan acabaran, i que vivim, o no, amBil•lusió i amb certa intensitat (uns amb més empenta i altres més...aturats per dir-ho d'alguna manera). Com sempre que escrivia al blog, arriba un punt que ja no sé ni per què estic a 10 centímetres de pantalla -minúscula- de la Blackberry (en aquest aspecte el bon Déu també em va dotar d'una vista que s'agraeix). Però no parlo de Déu que m'ofusca. Ah en realitat, m'he posat escriure perquè tenia ganes de recuperar aquell intent de vena periodista -com seu nom indica tot es va quedar en un intent (els intents diuen, i penso també, que sempre es valoren)- que vindria a ser com el record que tenim que en un passat vam tenir cua i ara només és un osset que toca la pera si te'l trenques.
I em temo que la vena comença a adormir-se. O potser és que m'està agafant una mena de dolor als dits  de tant apretar les tecles -segueixo picant ben fort, per si les mosques-. Sens dubte avui, durant aquesta estona melancòlica, inspirada, o cansada, m'ha acompanyat la millor banda sonora: clic clic clic - Blackberry, per servir-la. Gràcies per destrossar-me les articulacions dels dits -ja torts-, la vista -immillorable- i els nervis. Ara ja puc anar a dormir tranquil•la. Bona nit.

Ps. No es recomana escriure textos de l'estil ni de nit ni des de Blackberry ni a mig pam de la pantalla.

mercredi 30 mars 2011

Deliri de mitjanit

Són les 00.00. Tinc son. Molta feina i poques ganes. No estic motivada i si no em motiven no faig res. El facebook em distreu i perdo el temps. Rabio, rabio molt. I quan miro la foto rabio més. M'oblido de prendre'm la maleïda pastilleta de cada que té un prospecte - que sempre penso que qui l'hagi escrit s'ha mort. Mort de tots els efectes secundaris que pot donar-. Escolto Manel i les seves lletres em fan pensar i m'inspiren força. Estic escrivint aquí mentre hauria d'estar redactant un comentari comparatiu d'unes notícies que no m'interessen. Sento com la rentadora dóna moltes voltes i fa soroll a litres d'aigua que es mouen. No sé per quin motiu és més barat posar la rentadora i el rentaplats a la nit. M'he de posar el despertador. Miro el mòbil i rabio. Potser no hauria de rabiar tant. Segur que no deu ser bo. Han passat cinc minuts i segueixo movent els dits picant molt fort les tecles - sí, m'agrada picar fort les tecles i ho faig-. Encara no m'he pres la pastilla i no me n'he d'oblidar. Em fa ràbia prendre'm pastilles però en el fons els hi he de donar les gràcies. Sense elles potser no estaria aquí fent això que faig. Qui sap. M'intento inspirar pel comentari i crec que no puc. Però m'és igual. Si no em surt bé, doncs mala sort. Crec que pateixo estrès (no sé si estrès va amb accent obert o tancat però a mi m'agrada més com queda amb obert, així que ho escric amb accent obert). Per què no surten totes les paraules que vull al DIEC? M'enfada. No m'agrada el desordre. M'angoixa i no em deixa concentrar. No té cap mena de sentit tot això que faig, però em ve de gust fer-ho. Perquè no sé si demà ho podré fer. Carpe diem. Per què la gent no sap valorar el que té i espera a perdre-ho per adonar-se'n? No ho entenc. Jo visc el dia a dia. Ara la bateria s'està acabant i no vull que se'm borri això sinó sí que rabiaré més que mai. Segueixo escoltant la mateixa cançó de Manel i perdent el temps - o no- picant els dits amb força contra les tecles desgastades de tant colpejar-les. Vull viatjar ben lluny... si fos rica. Però no ho sóc i ho tinc assumit. Han passat 16 minuts i jo aquí. Què faig? El que vull. No m'agrada Estructura de la Comunicació. No m'interessa  A més, per què coi he de gastar un CD -que hi ha crisi i van cars- per posar un vídeo de 2 minuts descarregat del YouTube? No crec que sigui necessari, de veritat. I més igual qui llegeixi això. És una assignatura que no m'aporta absolutament res. Perquè a mi saber quina teoria sociopolítica correspon a una notícia publicada fa tres mesos m'importa un pito. Apago el mòbil i així no rabiaré -o sí-, però com a mínim no m'atacaran les radiacions. Crec que m'hauré de prendre les altres pastilles per l'estrès (amb accent obert perquè ho he decidit jo), potser m'aniran bé per calmar-me. Si més no jo m'autoconvenceré que fan efecte. La clau és creure't que funciona i segur que em sentiré millor. Avui em ve de gust escriure així tot seguit i amb punts i seguit. Perquè la vida està escrita amb punts i seguits i algun punt i coma. I quan ens morim la vida fa un puntet i final. Em sento una mica àvia. Puc tenir més malalties? Sí, bien sûr! Però jo crec que ja en tinc prou amb el que tinc. No en vull més. Però ja se sap,"no hay mal que por bien no venga" i tenir una malaltia t'ensenya a creure en aquesta frase feta o refrany o el que sigui. Sóc estranya i ho sé. Però cadascú és com és. Els meus amics ho saben i la meva família també. I jo els estimo, ja ho saben perquè els ho dic i els ho intento demostrar sempre que puc -tot i que la rabiüdesa m'envaeix tot sovint-. Vaig néixer així i em cremaran -perquè no vull acabar podrida en una caixa de fusta entaforada a un forat, gràcies- així. Jo tinc les meves teories de la meva manera de ser, i me les crec. No sóc normal, però què és normal? Sí, dec ser molt nerviosa i la gent diu que hiperactiva, però què saben? I la gent que és encantada què? No m'agrada la gent encantada i lenta. Em posa nerviosa. No sé per quin motiu però em treu de polleguera veure com per posar un got al rentaplats tarden 5 minuts. I tampoc m'agrada la impuntualitat injustificada. Sóc una maniàtica. M'he cansat d'escriure i posaré punt i final al meu deliri de mitjanit (ja he trobat títol per a la publicació, així de cop, sense buscar-lo). M'agrada. Deliri de mitjanit. S'assembla a la cançó de Sau, "El tren de mitjanit". Si és que no pot tenir altre nom això que he fet. Ara, obriré el calaix, treuré la pastilla de color caca descolorida i me l'empassaré. Acabaré la pràctica que m'ha dut a escriure tot això, em posaré el despertador, i tancaré els ulls. Bona nit. 


ps. Si hi ha faltes és perquè no tinc gens de ganes de tornar-me a llegir el text amb punts i seguits que picant picant les tecles de manera agressiva s'ha allargat una mica.
ps 1. Per cert, escric quan m'inspiro i quan vull. i no perquè em posin bona nota a l'expedient de final de semestre, això és el de menys. Escriure per escriure, no.
ps 2. Això sobrepassa els límits. No queden pastilles. Només prospecte d'un metre i mig. Per una nit que no me la prengui no passarà res. Ah, del que no m'he d'oblidar és de prendre'm el medicament de l'asma que sinó em costipo i no puc dormir.
ps 3. m'estic dedicant a escriure més coses que em passen pel cap però ara tinc ganes de fer un mortal, segur que deixaria de rabiar i potser recuperaria el seny.
ps 4. La impressora ha decidit fer-me boicot. Clar sempre boicot quan menys ho necessito. Això crec que se'n diu ser afortunada. 

mardi 22 février 2011

Esquivem la "Llei de vida"

A vegades, de cop, et venen tot de records. Records tenyits de nostàlgia, d’esperança, de somriures, de persones que ja no hi són, i d’altres que han anat apareixent per canviar el nostre rumb.

De mica en mica un se n’adona com de ràpid passen els anys i a quina velocitat les coses -les petites coses- canvien tota una vida. Una vida que pensant-ho bé, és curta. Massa curta en relació amb tot el que volem fer i amb totes les il·lusions i somnis que ens proposem fer realitat.

Persones, moments i llocs que no s’esborren i marquen un camí. Experiències. De bones, molt bones. I de no tant bones, potser fins i tot tirant a horroroses. Però són això, experiències que ens fan ser nosaltres, que ens fan créixer i ser qui volem ser, amb les nostres virtuts i els nostres defectes.

Ràbia. Sí, em fa ràbia veure que les persones deixen passar bones oportunitats, d’aquelles que només veus passar una vegada i s’esvaeixen per sempre. Persones que no valoren ni el que tenen, ni el que podrien tenir, ni, fins i tot,  el que ja han perdut. És molt fàcil dir-ho, és cert, però fins que no perdem les coses no les sabem valorar tal i com eren. És aleshores, quan ja no ho tenim, que la nostàlgia recorre per dins nostre i pensem “hagués hagut d’aprofitar aquell moment”, “tant de bo hagués sabut valorar més aquella persona”, “i si hagués anat...”.

Potser no tinc raó, però fins que les meves experiències no em diguin el contrari ho seguiré creient. Per saber valorar realment qui i què tenim hem de passar per males experiències. És aleshores quan podem saber veritablement amb qui podem comptar, i què hem de saber estimar aprofitar.

Lluitar. Motivació i superació. Lluitar per no perdre el que tenim i lluitar per allò que volem aconseguir. Sí, segur que és això. Marcar-nos unes fites i lluitar fins a aconseguir-les. Pel camí caurem, però aprendre’m. I tornarem a entrebancar-nos una i altra vegada amb la mateixa pedra. L’ésser humà és així, ha de caure moltes vegades per adonar-se que allà hi ha una roca. Però al final ens aixequem. I segurament tornarem a relliscar, però aquest cop amb un altre obstacle. Un altre obstacle que ens ensenyarà moltes altres coses.

Diuen, però, que és llei de vida. Que quan tenim les coses no les volem ni les valorem, i quan no les tenim, donaríem fins l’últim trosset de pell per tenir-les o per recuperar-les.

Però potser la clau de debò és intentar fintar la "Llei de vida". Esquivem-la. Aprofitar cada segon que la vida ens regala, aprendre de cada experiència i apreciar allò que tenim abans que se’ns escapi. 

samedi 25 décembre 2010

Ous al niu i pollastre a la brasa

Ni retrobaments familiars, ni sobretaules de tres hores, ni empatxos de torrons i neules,  ni vestidets per a fer l’event més festiu, ni arbre de nadal, ni milions de regals per obrir.

Aquest Nadal és diferent. L’esperit nadalenc està minvant, si encara m’existeix. El Nadal perd la màgia que fa uns anys omplia aquestes dates. Quin n’és el motiu? L’intento descobrir però només trobo respostes sense cap mena de fonament. La qüestió és que ja no són aquells Nadals que esperava amb ànsies. Ànsies de regals, de felicitat, de bellesa i de retrobaments.

Potser, i m’atreveixo a dir que segurament, trobo a faltar els dinars familiars en què la “iaia” feia una olla ben gran de sopa de galets i un bon pollastre, i per postre treia safates repletes de torrons i assortits nadalencs que feien engreixar dos quilos que tardarien en marxar. Després, cada nét recitava el seu verset sobre la cadira, els tiets i avis ens donaven uns poc dinerons, que ens semblaven una fortuna. I per acabar, cagàvem el tió que ens regalava il·lusió i felicitat amb quatre regalets iguals per a tots els petits de la casa.

Avui és 25 de desembre però si em diguessin que és 15 de gener m’ho creuria. Fa fred. Ha nevat i tot segueix com sempre. Només tinc una mica més de roba a l’armari, però casa meva està com sempre. L’únic que queda de Nadal són els “bon Nadal!” i les postals dels amics i la família que rebs per correu electrònic, pel Facebok, via SMS, via xat Blackberry o per telefòn.

La nostàlgia d’aquells dies arriba amb més força que mai. El meu Nadal amenitzat amb la Banda Sonora Original del Call of duty nou del meu germà no gaudeix d’una sopa de galets ni un pollastre gegant. Ous al niu i un pollastre a l’ast passat per la brasa. Ben mirat és un dinar ben bo. I sí, ben diferent als que totes les famílies gaudeixen un dia com avui.

No hauré de fer règim per eliminar els quilos de torrons.  Mirat així està força bé.


Ps. Això em fa pensar en els miliers de persones que un dia com avui ni sopa, ni pollastre, ni torrons, ni ous al niu. Si poden gaudir d’un tros de pa ja són feliços. Regals? No saben què són les Plays Station, ni les Barbies ni Kens. Un regal és poder curar-se, poder tenir  un sostre on resguardar-se i poder anar a dormir amb la panxa plena.


mardi 30 novembre 2010

IM-PEP-INABLE

Això no es pot explicar amb paraules. Només un substantiu defineix aquest clàssic. Espectacle.

Això és sentiment d'equip,
d'equip vencedor. 

El màgic Barça ha tornat, ha golejat i ha humilat el Reial Madrid. Ni Cristiano Ronaldo, ni Benzema, ni Sergio Ramos, ni Pepe ni Xabi Alonso, ni el provocador Mourinho han pogut amb un Barça clarament superior. 

Davant un Futbol Club Barcelona espectacular, màgic i enlluernador, el Madrid ha jugat brut i no ha sabut estar a l'alçada del clàssic. Recordant que molts dels jugadors són companys de selecció, les picabaralles han sobrepassat els límits del respecte i del fair play i Cristiano Ronaldo, com sempre, ha volgut que les càmeres es fixessin en ell. Ha volgut posar ell la cirereta al pastís. Ha perdut la vergonya i s'ha atrevit a tocar a Pep Guardiola. Descarat i lamentable. 

Piqué ensenya la seva mà. Cinc dits, cinc a zero. Ningú s'esperava aquest resultat. Valdés, Piqué, Alves, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Messi, Villa i Pedro. Un onze titular que no ha fallat i que ha sabut fer gaudir de la millor manera. No obstant han estat 90 minuts de meravella pels barcelonistes que mirant com el Barça feia uns "rondos" que deixaven en ridícul els jugadors de Mourinho, demanaven cada vegada més gols i més espectacle. 


Pep Guardiola s'ha vist a la roda de premsa orgullós del seus jugadors, del seu equip. Del seu imparable i majestuós Barça, davant un Mourinho capcot, resignat i conforme amb una derrota que titlla de "fàcil de digerir perquè no hi havia la possibilitat de guanyar". 

Un cop més veiem que el futbol sap moure a milions de persones, de crear sentiment d'unió i d'omplir d'emocions i il·lusió als seguidors. I per molt que ahir diumenge les eleccions decepcionessin a la societat, l'esplèndid joc del Barça ha estat capaç de tornar a meravellar a tots els barcelonistes i escampar màgia i felicitat. 

La lliga no ha acabat, però la sensació que s'ha transmès des del Camp Nou és d'haver-la guanyat. Amb un clàssic d'aquest seductor estil, el que ha de venir promet massa. Des de 1899 fins ara el Barça segueix fent història i de la millor manera. 


Només puc acabar dient que, 
t'estimo Barça.

p.s. La sang culer corre per les venes. I no oblideu que ser del Barça és el millor que hi ha. 

mercredi 10 novembre 2010

Forever young

Som petits quan creiem que l'amor de veritat, el que és per sempre, per tota la vida, existeix. Som petits quan creiem l'amistat és el lligam que mai es trenca. Som petits quan somiem i creiem que el món està allà perquè es compleixin els nostres somnis. Quan som innocents, tot té sentit. La felicitat és l'estrella que ens guia i ens indica el camí correcte i, moltes vegades, l'inolvidable. 


Desitgem amb totes les nostres forces poder ser grans i fer les coses que ells fan. Creiem que el que fem ho oblidarem i serà intranscendent. Ens equivoquem.

El temps passa i deixem la infantesa per passar a l'edat adulta, és a dir, a tenir responsabilitats i molts mals de cap. Oblidem tot allò que creiem aleshores. 


És en aquest moment quan la nostàlgia apareix, i, personalment, crec que és un sentiment que permet fer reviure molts sentiments aparcats en un raconet petit del cor. Recordar el que vam viure fa temps, quan respiràvem felicitat i no ens preocupava caure ni embrutar-nos. Ens tornàvem a aixecar sempre i amb un somriure ben gran als llavis. 

El film català amb guió de Pau Freixas i Albert Espinosa, Herois,  que va arribar a la gran pantalla el 22 d'octubre, ens permet viatjar als anys 80, on cinc nois viuen un estiu que tota la seva vida recordaran com el millor estiu de la seva vida. 

Herois permet que tornem a volar en la innocència d'aquells anys que res ni ningú impedia que fóssim feliços. 

Recordar aquells dies, aquelles amistats, aquells amors, aquells somnis... És això el que realment ens omple de vida i deixa que un somriure se'ns escapi.



"Forever young... I want to be forever young,  do you really want to live forever, forever forever...

Alba Vande Vliet Gómez



dimanche 31 octobre 2010

Fintant els entrebancs

Vas marxar i tenia molt per explicar. És ara, al tren, sola, quan penso com i per què això, perquè periodisme.
En primer lloc, vull explicar-te, de la manera més sincera, per què vaig iniciar aquests estudis i quin en va ser el desencadenant. He après que no sempre el què un desitja es pot acabar convertint en realitat.

M’explicaré. Feia set anys que jo tenia en ment dedicar-me al món de l’esport de manera professional. No pensava en res més que això. Els anys, però, van anar passant i em rondaven pel cap altres idees. Periodisme, turisme, humanitats, història,... Tot i això, res feia ombra a la meva  decisió d’estudiar INEFC.

Ja he dit que les coses, però, no surten sempre com un vol. Fins i tot, m’atreviria a dir, que, en ocasions, sembla que la vida et doni l’esquena i t’impedeixi assolir els objectius que sempre t’havies plantejat.  Això és exactament el que em va succeir a mi. Hospital i metges. Són dues paraules que no agraden a ningú, i més aviat transmeten poca positivitat. Bé doncs, era un matí, a l’hospital quan em varen dir que dedicar-me professionalment a l’esport potser no seria la millor idea.

El món em va caure al damunt. Quin representa que havia de ser el meu futur sense l’esport com a protagonista? Aleshores és quan milers de pensaments et passen pel cap i divises un horitzó incert, inesperat i potser no desitjat.

És llavors quan la meva llista mental de preferències acadèmiques va tornar a cobrar relleu. Havia de decidir què estudiaria i quin volia que fos el meu futur professional. La primera preferència era periodisme. Li vaig donar moltes voltes. Era el que realment m’omplia? Era el què em faria feliç? Voldria viure d’aquesta professió? Com aquestes, moltes van ser les preguntes que em feien dubtar i, alhora, pensar molt.

Diuen que quan et fas gran has de prendre decisions, moltes vegades força difícils i que acostumen a ser transcendentals. Amb poc temps de reacció cal valorar i llençar-t’hi. Vaig donar moltes voltes a la idea d’estudiar periodisme, i, finalment, vaig prendre la decisió.

El meu futur més proper ja estava sentenciat. El Grau en periodisme i la Universitat Autònoma de Barcelona eren els meus destins. No sabia, realment si era el futur que volia però ja no hi havia volta enrere.

Ara, estic aquí escrivint això, estudiant periodisme i deixant enrere el que sempre havia volgut. Però, vull que sàpigues que m’agrada el què faig. Aquests estudis m’estan fent veure el món, a interpretar-lo, a escriure’l d’una altra manera.  Vull creure’m que em dedicaré a escriure què passa al món, que podré donar veu a aquells qui  no la tenen, a analitzar el què expliquen aquells que parlen molt sense dir res, que podré viatjar i veure món, que podré ser feliç fent el que espero poder fer.

Amb tot això que t’he explicat he après molt. He après que sempre s’ha de tenir un pla B, i potser, un pla C i un D. He après que mai pots deixar-te enlluernar per una sola idea, que s’han de tenir en compte totes les possibilitats. He après que la vida dóna moltes voltes, que un dia estàs a dalt de tot i l’altre sota terra, però sempre hi ha una llum que indica la sortida  o l’alternativa. He après  que sempre s’ha de mirar endavant, amb positivisme, i molt optimisme.

M’agrada saber que la meva alternativa m’encanta, i em pot fer créixer com a persona i aprendre molt. Tot i això, el record del que hagués pogut ser i el que, de moment, no és sempre el guardaré com una possibilitat a tenir en compte en un futur. L’esport sempre el duré a la sang i per molt que la meva trajectòria no sigui aquesta, no la vull deixar de tenir mai present.

Aquesta primera carta, la vull acabar amb dues paraules que sempre m’han agradat i m’han ajudat a prendre les decisions més difícils en els pitjors moments, però les que m’han ajudat a sortir de sota terra i tornar a fer el cim de la roda. Dos ingredients que sempre s’han de tenir presents a l’hora d’actuar, per poder elaborar els plats forts de la vida.

Temps i felicitat.

Alba Vande Vliet

(Resposta a la primera carta. Cartes a Clara, Agustí Pons)