Vas marxar i tenia molt per explicar. És ara, al tren, sola, quan penso com i per què això, perquè periodisme.
En primer lloc, vull explicar-te, de la manera més sincera, per què vaig iniciar aquests estudis i quin en va ser el desencadenant. He après que no sempre el què un desitja es pot acabar convertint en realitat.
M’explicaré. Feia set anys que jo tenia en ment dedicar-me al món de l’esport de manera professional. No pensava en res més que això. Els anys, però, van anar passant i em rondaven pel cap altres idees. Periodisme, turisme, humanitats, història,... Tot i això, res feia ombra a la meva decisió d’estudiar INEFC.
Ja he dit que les coses, però, no surten sempre com un vol. Fins i tot, m’atreviria a dir, que, en ocasions, sembla que la vida et doni l’esquena i t’impedeixi assolir els objectius que sempre t’havies plantejat. Això és exactament el que em va succeir a mi. Hospital i metges. Són dues paraules que no agraden a ningú, i més aviat transmeten poca positivitat. Bé doncs, era un matí, a l’hospital quan em varen dir que dedicar-me professionalment a l’esport potser no seria la millor idea.
El món em va caure al damunt. Quin representa que havia de ser el meu futur sense l’esport com a protagonista? Aleshores és quan milers de pensaments et passen pel cap i divises un horitzó incert, inesperat i potser no desitjat.
És llavors quan la meva llista mental de preferències acadèmiques va tornar a cobrar relleu. Havia de decidir què estudiaria i quin volia que fos el meu futur professional. La primera preferència era periodisme. Li vaig donar moltes voltes. Era el que realment m’omplia? Era el què em faria feliç? Voldria viure d’aquesta professió? Com aquestes, moltes van ser les preguntes que em feien dubtar i, alhora, pensar molt.
Diuen que quan et fas gran has de prendre decisions, moltes vegades força difícils i que acostumen a ser transcendentals. Amb poc temps de reacció cal valorar i llençar-t’hi. Vaig donar moltes voltes a la idea d’estudiar periodisme, i, finalment, vaig prendre la decisió.
El meu futur més proper ja estava sentenciat. El Grau en periodisme i la Universitat Autònoma de Barcelona eren els meus destins. No sabia, realment si era el futur que volia però ja no hi havia volta enrere.
Ara, estic aquí escrivint això, estudiant periodisme i deixant enrere el que sempre havia volgut. Però, vull que sàpigues que m’agrada el què faig. Aquests estudis m’estan fent veure el món, a interpretar-lo, a escriure’l d’una altra manera. Vull creure’m que em dedicaré a escriure què passa al món, que podré donar veu a aquells qui no la tenen, a analitzar el què expliquen aquells que parlen molt sense dir res, que podré viatjar i veure món, que podré ser feliç fent el que espero poder fer.
Amb tot això que t’he explicat he après molt. He après que sempre s’ha de tenir un pla B, i potser, un pla C i un D. He après que mai pots deixar-te enlluernar per una sola idea, que s’han de tenir en compte totes les possibilitats. He après que la vida dóna moltes voltes, que un dia estàs a dalt de tot i l’altre sota terra, però sempre hi ha una llum que indica la sortida o l’alternativa. He après que sempre s’ha de mirar endavant, amb positivisme, i molt optimisme.
M’agrada saber que la meva alternativa m’encanta, i em pot fer créixer com a persona i aprendre molt. Tot i això, el record del que hagués pogut ser i el que, de moment, no és sempre el guardaré com una possibilitat a tenir en compte en un futur. L’esport sempre el duré a la sang i per molt que la meva trajectòria no sigui aquesta, no la vull deixar de tenir mai present.
Aquesta primera carta, la vull acabar amb dues paraules que sempre m’han agradat i m’han ajudat a prendre les decisions més difícils en els pitjors moments, però les que m’han ajudat a sortir de sota terra i tornar a fer el cim de la roda. Dos ingredients que sempre s’han de tenir presents a l’hora d’actuar, per poder elaborar els plats forts de la vida.
Temps i felicitat.
Alba Vande Vliet
(Resposta a la primera carta. Cartes a Clara, Agustí Pons)
